Es veia venir que veuríem coses mai vistes fins ara. Ara comencem a ser conscients, potser encara no del tot, que vivim un moment històric on al conjunt del planeta hi estan passant coses que fins ara no hi havien passat mai. I les que encara ens falten per veure. D'aquí uns anys explicarem, a qui vulgui sentir les nostres batelletes, com vam sobreviure al primer coronavirus, a la primera súper gran pandèmia de la globalització total de la humanitat. Per tant, aquí comença la sèrie titulada (de moment) “Crònica d'un coronavirus”.
Aquest matí sentia la ràdio. Amb el monotema del coronavirus, com no pot ser de cap altra manera. I a l'hora dels anuncis pensava: “Quanta absurditat. La gent acaparant paper de WC i aquí venent-nos cotxes i, sobretot, viatges”. Quins cotxes? Quins viatges? Però si la nostra vida les pròximes setmanes serà una immensa conca d'Òdena. El consum de coses no importants per la vida ara mateix són a anys llum de la nostra realitat.
Són les 9 i surto al carrer. Sembla un dissabte del mes d'agost, però duent jaqueta. És allò que hi ha gent, sí, però es nota que passa alguna cosa. Cert que en aquest cas influeix que en un radi de 400 metres al voltant de casa hi ha 5 escoles, quatre de les quals no precisament petites. Però a part de l'absència de les criatures i, sobretot, dels pares i mares amb els seus cotxes, es percep davallada.
Primera aturada a la perfumeria de la cantonada per controlar el paper de WC. En queda, però per l'hora que és ja hi ha hagut buidada. Segons aturada en un súper d'una gran cadena que no té clientela del barri sinó que treballa amb molta gent de pas. A part del paper de WC, han desaparegut els pots de cigrons (els de mongetes i llenties no), l'aigua, el brou en bric, la sopa de sobre i les llaunes de tonyina (les de sardines no).
Tercera aturada a la parada de llegums del mercat. Normalment despatxen tres persones. Avui en són cinc. Li pregunto al David, l'amo de la cosa, i m'explica: “Aquesta setmana estem doblant gènere però avui triplicaré”. Passo per la polleria i sembla dissabte per la gentada que hi ha. A la fruiteria em diuen que la gent no acapara verd, però també venen pots de cigrons i en queden poquíssims. I la gent està comprant moltes peres, però no ous.
Paro a esmorzar i la Maite m'explica que es veuen venir que acabaran fent tancar els bars. I a sobre té els fills a casa amb un avi. “Vaig trucant a veure i crec que de moment tot està en ordre. Veurem d'aquí una setmana”. Miro twitter i una de les polèmiques és si és justificable o no que la consellera de Salut, Alba Vergés, s'emocionés durant la seva compareixença anunciant que Igualada, la seva ciutat, quedava segellada durant 15 dies. En aquell moment a can Basté (RAC1), en Santi Jiménez comenta que Catalunya està dividida entre els partidaris dels dos epidemiòlegs de capçalera: els del doctor Jordi Trilla i els del doctor Oriol Mitjà. Vaja, com quan la ja clàssica divisió entre catalans afectava als economistes i hi havia els Salamartinistes, els Niñobecerristes i els Gonzalobernadistes. Mentre, a l'espai del trànsit de Catalunya Ràdio expliquen que al matí a BCN hi han entrat un 10% menys de vehicles.
Truco a amics d'Igualada per preguntar-los com va tot. Em diuen que a la ciutat tot està si fa o no fa com sempre. “La gent ho suporta amb normalitat, però el problema serà l'activitat econòmica. Es notarà molt. Ara, saps que diem? Que Igualada pot ser confinada, però mai igualada”.
Em trobo l'amo d'un bar de copes. No sap si obrir o no aquesta nit. El seu advocat li ha enviat un paper on li diu que si obre, haurà de ser amb un terç de l'aforament. A la tarda m'ha enviat un missatge dient que finalment tanca. A la següent cantonada em creuo amb l'actor Lluís Marco. El seu fill, que entrena l'equip de bàsquet de Palència, li ha explicat que els jugadors americans volen marxar al seu país perquè tenen por de no poder tornar a fer-ho fins d'aquí sis mesos. Parlem de la sensatesa de la gent en general, menys l'habitual imbecilitat d'alguns, i em diu una gran frase: “Mai m'havia rentat tant les mans com aquests dies. I mira que me les rentava sovint”.
Decideixo anar a veure què passa a la Sagrada Família, ara que l'han tancat. Hi haurà turistes? Un agent cívic que és a la cruïlla de Mallorca/Marina em comenta que va venint algú, però que la baixada és del 95%. En una famosa carnisseria argentina de la cantonada del costat, hi ha 11 persones fent cua al carrer. Just per davant seu hi passa una parella empenyent un carro de supermercat ple de paper de WC. Començo a pensar que el paper de WC em persegueix.
A la zona no hi ha obert cap dels establiments regentats per xinesos. I n'hi ha uns quants. Ni bars, ni fruiteries, ni aquells locals que diuen que fan massatges i estètica i que diuen que també hi fan més coses. I no precisament manicures. És significatiu que la majoria de cartells on anuncien vacances daten la tornada per l’11 d'abril. Següent destí, La Rambla. De camí passo per davant de la Delegación del Gobierno. A la porta només hi ha un policia. Els altres 9 que hi havia habitualment deuen haver tornat a casa seva. A La Rambla hi ha gent? Sí. Molta o poca? Ni idea. Divendres a la tarda mai sóc aquí, o sigui que no puc comparar. Per tant, vaig a veure en Pere de Can Neguit a la seva parada de la Boqueria perquè m'il·lustri. La persiana està abaixada. El truco: “Hem tancat per poder repartir totes els encàrrecs. Avui ha estat una bogeria. Molta gent a la botiga, però a domicili ha estat brutal. Ara, dels restaurants que tenim com a clients, no han trucat ni un 5%”. Li demano per l'ambient a la zona: “Moltíssims menys estrangers i això vol dir molta menys gent. Això demostra que el centre de BCN ja no ens pertany”.
Per la resta, a la Boqueria tot normal. Si considerem normal que amb poca gent encara es veu més que la majoria de parades són de sucs, fruita tallada, empanades, paperines de coses fregides i menjar per emportar. I que tot està envasat i presentat igual. No m'estranyaria que totes les parades fossin del mateix amo. En un dels bars hi ha un senyor amb mascareta. Menja, se la posa, mastega, se la treu, torna a menjar, torna a mastegar amb la mascareta posada... I així fins que s'acaba el plat. A fora, davant de l'hotel Orient, hi ha un paio fent-se selfies assegut al capó d'un descapotable, que es diu així perquè no té capota, però si capó. L'individu du a la part superior del seu cos una americana negra. I res més. Ni camisa, ni samarreta, ni jersei. Aquest no patirà coronavirus sinó palurdisme.
Falta la prova definitiva, la ronda litoral. ¿Hi haurà el clàssic embús de les 7 de la tarda d'un divendres qualsevol? Doncs no. Fluïdesa total sentit Besòs i sentit Llobregat. Torno a meu humil domicili. Just a quan sóc a punt d'entrar, em creuo amb una senyora carregada de rotlles de paper WC. Com és petiteta i els paquets són grossos, li superen la línia del cap i sembla que vinguin sols. Ja només em faltaria això, els rotlles perseguint-me de forma autònoma. La senyora passa i, mentre poso la clau al pany de la porta del carrer, em quedo amb una altra senyora. Una senyora gran que al matí m'ha dit: “Jo vaig passar la guerra. Era una nena, però tinc records. Sobretot els bombardejos. Quan acabaven, la vida seguia. I vaig passar la postguerra, i molta gana, però encara sóc aquí. I penso resistir al virus aquest”.
Ànim que ja queda menys per tornar a la normalitat!