Apujo la persiana. Continua el sol i la calor. I els moments impagables. A primera hora m'estava preparant per sortir a seguir fent la meva humil recuperació i del carrer m'ha vingut una música provinent d'un altaveu d'algú que passava. Eren els Stay Homas. Els que sonaven, no els que passaven.

Els “Homas” (els “enrotllats” ja els diem per un dels seus dos noms, com fem amb els Stones -segons sempre deia en Jordi Tardà-, o els Rolling -com diem la resta-) són tres músics que toquen en diversos grups i que comparteixen pis (coses de la precarietat en general i la de la música en particular). El confinament els avorria i van decidir fer el que fan els músics, tocar. Des de la terrassa de casa. La primera peça va ser una mena de bossa nova. La segona va ser el seu gran èxit, una cançó sense pretensions que van penjar a la xarxa.

I per aquelles coses que passen a la vida, la cançó es va fer viral. I després en van fer més i es van convertir en un fenomen mundial de tal magnitud que ja tenen discogràfica, ja han gravat allò que abans en deien un single (que no és un solter que vol rotllo sinó enregistrar una cançó) i tenen concerts compromesos (quan es puguin fer). I per fer més bonica la història, Michael Bublé ha versionat una de les seves peces.

Servidor no en té ni idea de xarxes ni de música, però com que em paguen per donar la meva opinió li diré que, crec, el secret d'aquest fenomen inesperat, des del punt de vista del màrqueting, és que no és fruit de cap estratègia pensada per un grup d'experts en fer virals. Va ser una cosa espontània, natural, senzilla, simpàtica i gens impostada, que va agradar a la gent, que se la va fer seva i va decidir compartir-la. Com podia no haver passat res. I pel que fa a la música, en un moment de tristor general, de no futur, de desconcert, de tot el dia rebent notícies dolentes i de saturació informativa, ells van oferir una cançó alegre i que s'enganxava. O sigui, els ingredients de la cançó de l'estiu de tota la vida, però casolana i sense additius.I sense ser estiu, tot i fer calor d'estiu, I sense pretendre-ho.  Felicitats!

Després de sentir els Homas, ha vingut l'exercici recuperador i un petit homenatge posterior, que m'he efectuat en forma d'entrepà de sobrassada ibèrica. IN-SU-PE-RA-BLE! I li diré una cosa, quan me l'he cruspit, m'he aplaudit i tot per la brillant idea que he tingut. I li diré una altra cosa, aquest gloriós entrepà m'ha servit per recuperar-me d'un moment previ que no m'havia passat mai i que m'ha desmuntat totalment.

Tornava de fer aquest exercici del qual ja li he parlat avui tres cops i estava a la vorera de casa a punt d'entrar la bici. Se m'acosta una senyora que passava i em diu: “Mira, ara que et veig et vull agrair una cosa dels teus articles i de les coses que fas”. “Ah, sí?”, li he dit en un to que pretenia ser simpàtic. Ella anava amb mascareta, per la qual cosa jo només li veia el ulls i una mirada entre dolça i trista. “Sí”, ha seguit, “aquests dies se m'ha mort la meva parella i l'única persona que m'ha fet somriure i m'ha animat has estat tu”. En dècimes de segon m'he quedat sense saber ni poder reaccionar, se m'ha encongit el cor i, a sobre, no he pogut abraçar aquella senyora per plorar junts. I he pensat que m'acabava de dir la cosa més bonica que et poden dir com a persona, que has ajudat algú que ho estava passant malament -encara que fos sense saber-ho-, però a la vegada m'estava dient la cosa més trista que et poden dir. M. J., ànim i moltes gràcies.

Però, sap allò que diuen que la vida continua? Doncs és cert. I de vegades continua fatal. Perquè mentre pensava en ella he sentit l'entrevista que en Carlos Alsina (Onda Cero) li ha fet a Pablo Casado (líder del PPA, Partit Popular Aznarià). Ho he dit altres vegades i insisteixo, Alsina és un dels millors entrevistadors de polítics del panorama periodístic hispà. No entenc com és que no té un programa setmanal en una cadena de TV per on vagin passant els nostres prohoms (i les nostres prodones) i ell pregunti i repregunti fins situar-los despullats (i despullades) davant les seves contradiccions i frases buides de contingut.

Avui mateix ha anat burxant a Casado a veure quina és la seva proposta alternativa a Sánchez. I Casado no ha tret el violí, no, sinó la secció de corda de la filharmònica de Viena. Però no l'actual, no, sinó totes les que han anat passant des de la seva fundació l'any 1842. I a la vegada. Un exemple:

- Vostè que diu que cal obrir l'economia, hauria permès obrir avui les botigues?

- Hauria fet tests massius a la població.   

- Però no s'han fet, per tant no sabem si els treballadors de les botigues estan infectats o no. Hauria obert?

- Jo hauria fet tests massius i ara ho sabríem.

- Però no es poden fer tests a tota la població...

- A una part selectiva.

- I a una part no i potser estarien infectats...

- Jo hauria fet tests massius.

... I així fins l'infinit i més enllà.

Total, que sense saber encara com avui hem fet un pas més per continuar retornant a la nova normalitat. Un retorn que, pel que es va veient de moment, la majoria de la gent el farà amb prudència, observant què va succeint i aplicant el sentit comú. Allò del xino-xano. I després hi ha una minoria que segueix instal·lada en el seu món irreal, sense haver-se’n adonat encara que ara mateix fer una previsió temporal té el mateix futur que els concerts organitzats per l'ajuntament de BCN als terrats de la ciutat. Escolti, si una de les poques coses que tenim clares ara mateix és que els grans esdeveniments de masses no seran possibles fins tenir la vacuna i això tardarà encara un temps, per què aquesta mania de posar dates a les coses?

Què no han entès la Real Federación Española de Futbol, l’At de Bilbao i la Real Societat sobre el que està passant? En quin planeta viuen que avui han anunciat el desig “de disputar la Final de la Copa del Rei quan les circumstàncies sanitàries i esportives permetin celebrar-la oberta al públic i amb la presència de totes dues aficions i de tots aquells afeccionats que desitgin assistir-hi". Un partit de futbol amb públic? Obert a tothom que ho vulgui? Sí? De veritat? I a quin planeta pensen jugar-lo? O aniran a l’Aràbia Saudita, com va fer la Lliga de Futbol Professional amb la Supercopa? Potser el virus en fon al mig d'un desert a 70 graus. El problema és que tal vegada també es fondran els jugadors. I les dues aficions. I tots aquells afeccionats que desitgin desfer-se com un bolado.

O potser que li preguntin a Casado, a veure què proposa. Igual ens diu que abans del partit hi cantin els Homas...