La unió és pura dinamita: Cayetana Álvarez de Toledo fent les preguntes i Juan Luís Cebrián responent-les. Ha passat avui a El Mundo i n'hi ha que encara ara no s'han refet.

El primer que sorprèn és que El Mundo publiqui una entrevista amb un dels seus grans enemics. Enemic a mort. Empresarial i política. Aquell que representa l'altra Espanya mediàtica i ideològica, la progre, la de El País. Però fa mesos que Cebrián va escriure un llibre de memòries i el promociona en llocs com aquest o com a La Sexta, un altre dels seus grans enemics. Es veu que l'ego i el calaix de les llibreries fa estranys companys de llit. Bé, això i algunes situacions que estan al seu nord-est i que els enfaden molt, sobretot perquè ni les entenen ni les toleren i que els uneix molt..

La conversa és sensacional perquè serveix, als uns per recordar i als altres per conèixer, la connivència amb el franquisme d'aquesta progressia espanyola jacobinament arnada, desapareguda amb Catalunya i que encara és hora que badi boca, per exemple, amb el tema dels refugiats i que representa perfectament en Cebrián. És aquesta progressia a qui el segle XXI els ha agafat al reservat d'un restaurant de 100 euros el cobert mentre al carrer, al costat del seu cotxe amb xofer, hi anaven passant coses:

Ah, el temps... que terrible, no troba? Com posa tothom a lloc, oi? Inclosos aquells que durant anys van donar-nos moooltes lliçons de periodisme i d'ètica. És el cas del cebrianisme i els seus servents, que van autoatorgar-se el carnet del rigor, de la veritat i del compromís. I si no eres dels seus, senzillament no eres. Però quan els anys han erosionat la capa de pintura, ha aparegut això d'ara. I "això d'ara" són certs presumptes antifranquistes que ja manaven amb el franquisme i que han acabat convertits en peons del poder econòmic més descarat i en màquines d'enriquiment personal sense límit ni mesura. I que, en el cas que ens ocupa, ho han fet passant per sobre de molts treballadors de El País que sí eren periodistes rigorosos i compromesos i que van tenir un mínim de dignitat personal i professional. I que ho han fet sense cap remordiment i convençuts de que era el que tocava i es mereixien.

Manllevo el que en Josep Pla posa en boca del seu pare a "El quadern gris": "Pensa que el que s'assembla més a un home d'esquerra, en aquest país, és un home de dreta. Són iguals, intercanviables, han mamat la mateixa llet", per afirmar que, al final, no hi ha més res semblant a un nacionalista espanyol de dretes que un nacionalista espanyol d'esquerres. I això a l'entrevista es nota, quan parlen de Catalunya. En el to i el llenguatge emprat a les preguntes i, sobretot, en les respostes:

Però més enllà d'això de suspendre l'autonomia i d'enviar-nos la Guàrdia Civil, amables apreciacions que no ens han de sorprendre venint de qui vénen, hi ha frases i reflexions molt interessants, precisament perquè vénen de qui vénen:

- "No hi pot haver un estira i arronsa permanent". Efectivament, el cafè per a tothom de la fantàstica transició va permetre a la Catalunya pactista, i a canvi de suport polític, anar aconseguint, ara el 15% de l'IRPF, ara el 30, ara el topall, ara la cistella d'impostos i ara la mandanga. Però aquesta era la pastanaga de les famoses senyores anomenades Puta i Ramoneta. Sí, perquè l'estira i arronsa va servir per tenir controlada aquesta escuma del cava que al final ha acabat fent saltar el tap. 

- "Catalunya no té poder polític per separar-se d'Espanya" i la derivada de que la sobirania o te la donen o te l'agafes. Doncs sí, anàlisi impecable. Com que no tenim el poder, cada cop que anem a donar la mà, ens escupen. I, què esperàvem, que Espanya fos com la Gran Bretanya? I, com que no tenim poder ni som res i administrativament som com una diputació, per això hem de fer coses estranyes i inventar-nos ginys del Professor Bacteri, a veure si acabem descobrint la roda i sortim rodant.

- La deixadesa i dimissió de responsabilitats del Gobierno passant la patata calenta al TC. Correcte, però s'ha deixat una cosa important: la Sagrada Unidad de España que ho justifica tot ha despullat la democràcia espanyola. I ara tenen el perill de patir, no ja un constipat, sinó una pulmonia.

I també molt interessant quan parla de que Artur Mas només té el poder de convocatòria de 100 mil manifestants i que no són ni seus sinó de l'Esquerra i la CUP. És la seva opinió i la seva visió, o la que diu que és la seva visió, i quadra perfectament amb la campanya que el seu diari va començar divendres i que té com a objectiu descongelar, com un Walt Disney qualsevol, el famós peix al cove. 

Dijous passat algú va anar a escoltar Mas a Madrid. I allà hi va dir el mateix que ha dit sempre. Perquè si hagués dit coses molt diferents, tota la premsa ho hauria destacat. I, miri, no. Però agafant les fulles pel rave, els va ser possible engiponar una mena d'Operació Diàleg 2 tan interessant i estimuladora per l'unionisme que l'Enric Millo la va comprar ahir, abans de que avui el desmentís Xavier García Albiol. I l'estratègia del "Cebrianisme" tindria un doble objectiu: fer creure que hi ha una oferta "assenyada" de l'Estat, a veure si aconsegueixen atreure els indepes moderats cap a la causa i això treu gruix al moviment indepe, i intentar ressuscitar el mantra de que l'espai de l'antiga Convergència s'acabarà venent per un plat de llenties i abandonarà el Procés:

Si d'una cosa ha servit l'anomenat "procés", i sobretot la resposta de l'Estat, ha estat perquè la classe mitjana catalana hagi generat dues situacions de canvi molt importants. L'una és personal, de desconnexió definitiva de la part central de la societat catalana d'aquesta Espanya que es passa el dia dient-nos nazis, que s'inventa això de la societat fracturada, que fabula amb la fugida massiva de les empreses i que menteix sobre la situació de la llengua. Veurem com acaba tot plegat, però si al final continuéssim com fins ara, administrativament parlant, tindríem una Catalunya emocionalment i humana separada d'Espanya, convivint perquè no hi ha més remei, però totalment d'esquenes. I això és fruita madura que acaba caient. Tardarà més o menys, però caurà. L'altra situació és la destrucció dels arguments tòpics sobre la realitat catalana que el cebrianisme coneix des de Madrit (concepte) estant, que va adquirir a través d'aquest autonomisme ideològic que ha desaparegut per no tornar i que han caducat. Del tot. La realitat catalana del 2017 ja no és la Minoria Catalana de Roca ni el Palace de Duran. I el cebrianisme encantat d'haver-se conegut, dedica tant de temps a guanyar diners i a justificar el seu passat, que encara no sap quina és la nova realitat. 

Una realitat que ho és i ho serà encara que enviïn la Guàrdia Civil, una cabra tocant la trompeta o a Manolo el del Bombo amb una boina encastada a rosca i sucant una fària gallega en una copa de 103.