Li direm Maria Antònia, però li podríem dir Manolo o Marta. Imaginarem que té un negoci d'allò que tota la vida n'havíem dit “d'estètica” i que ara en diuen de benestar i altres noms estranys, però podríem parlar d'un bar o un restaurant. Durant el confinament, la Maria Antònia es va menjar els mocs. Sense parar. Fins que va passar allò que ara coneixem com “la primera onada” i va poder reobrir. Però, esclar, el retorn va implicar inversions no previstes per complir els nous protocols. I sacrificis en forma de menys hores d'atenció efectiva de públic. També pels protocols. Però la Maria Antònia no es va rendir. I no només això sinó que va poder mantenir la seva treballadora. I va posar la filla a moure promocions a través dels correus electrònics de les clientes.
Des de finals de juny fins ara la Maria Antònia ha seguit les recomanacions de manera totalment escrupolosa. I encara molt més. Quan les clientes arribaven, a la recepció hi tenien un cistellet de vímet prèviament desinfectat on hi deixaven tot el que duien a sobre i que transportaven personalment fins la cabina, també desinfectada. Allà, amb la mascareta posada i amb les mans rentades amb gel hidroalcohòlic, es despullaven i deixaven la roba en aquest mateix cistell. I llavors la Maria Antònia procedia a fer la seva feina, amb la pertinent mascareta i embotida en una mena de vestit d'astronauta. I quan acabava desinfectava la cabina i la deixava buida durant una hora, atenia la següent clienta mitja hora més tard en una altra cabina que havia improvisat en una altra zona del local.
Avui la Maria Antònia ha tancat la persiana. I no sap fins quan. Perquè això dels quinze dies no s'ho creu. Ella, igual com passa amb en Manolo i la Marta són els justos que paguen per tots els pecadors. Ella i milers de persones han fet el que tocava i han posat en pràctica les mesures recomanades. I també les que no. Per la seva salut, per la dels seus treballadors i, sobretot, per la de clients i clientes. Amb l'esforç que això li ha significat. I tot això, de què li ha servit? Si, esclar, per evitar la infecció dels seus, però hi ha un 60% de probabilitats que no torni a obrir. Tanta pedra picada se n'anirà per l'aigüera. I si al final s'animés a continuar, amb quina moral afrontarà la Maria Antònia la situació? Tornarà a posar en pràctica totes les mesures de protecció i moltes més, però quan arribi la tercera onada haurà de tornar a tancar. I tant li fotrà que ho hagi seguit fent bé.
Avui la Maria Antònia no pot evitar pensar en que si la transmissió es produïa en locals com el seu, i per això els tanquen, però ella sap perfectament que en el seu local no hi ha hagut cap contagi, ¿per què no s'han fet les inspeccions pertinents i s'han sancionat i tancat els negocis on si que les coses no es feien bé, ja fos per desídia o per desconeixement?
Ara a la Maria Antònia, al Manolo i a la Marta els prometen ajuts. Ajuts? He dit ajuts? Quins, com els de l'altra vegada? Parlen de milions d'euros que junts semblen molts però que si els divideixes per totes les Maria Antònies que es fan i es desfan, surt a 5 euros amb 53 cèntims per cap. Per dir una xifra. Però és que hi ha una altra cosa pitjor i és que tornem a la paradoxa coneguda com “L'estafa del finançament autonòmic”: jo et traspasso competències i tu les pagues, però els diners els tinc jo. I és així com la mateixa Generalitat que té la capacitat de decidir tancar els negocis de les Maria Antònies pel bé de la salut col·lectiva, després no pot rescabalar-les perquè no té diners.
Per tant, mentre es mira la persiana baixada del seu local, la Maria Antònia ha decidit que el seu lema a partir d'ara és "Campi qui pugui!".