La humanitat és immigrant des del primer dia de la seva existència. Tots som fruit de la immigració. Perquè un dia algú va passar per on ara és casa nostra i s'hi va quedar. Pacíficament o amb violència. I si no ho hagués fet, ni vostè ni jo seríem aquí ara mateix. Fins que un dia algú va considerar que la seva raça era superior a les altres i va donar per inaugurat el racisme. I la cosa va complicar-se encara més quan algú altre va detectar que el penúltim que havia arribat tenia por de la competència de l'últim. I va ensumar-se que burxar en aquesta qüestió donava vots.

La recepta va enriquir-se amb l'ingredient del populisme, que vindria a ser com la maizena de la beixamel, i amb la necessitat de tenir un enemic a qui culpar de tot. I els immigrants eren uns perfectes ases dels cops perquè són els més dèbils de la cadena. Sí, com tothom sap, els de sota de tot han vingut a aquest món a rebre.

I així arribem a l'actual moment, una barreja de situacions noves i desconegudes que podríem resumir en tres:

1/ una classe dirigent totalment allunyada de la realitat, que viu aïllada en un món virtual i que té com a única i gran preocupació diària resistir els atacs d'una quantitat infinita de persones que volen ocupar el seu lloc. De tal manera que Hillary Clinton, dona i progressista a ulls europeus, era vista pels nord-americans (que eren els que votaven) com la casta feta ésser humà i van decidir enviar-la cap a casa. 

2/ una revolució industrial que arriba amb una força i una velocitat mai coneguda i que ha deixat una gran part de la classe obrera sense res a fotre a la vida. Una classe obrera que va arribar a ser classe mitjana i que ara veu com mai més podrà ocupar un lloc de treball perquè, o bé la seva feina ja no existeix o bé el seu lloc l'ocupa una màquina.

3/ una incertesa vital i laboral permanent. Abans sorties de la facultat o començaves a treballar en una empresa i tota la teva vida feies la mateixa feina, al mateix lloc i arribant cada dia a la mateixa hora a casa teva fent un petó a la galta a la mateixa persona. Fins que als 65 anys t'agraïen la lleialtat regalant-te un rellotge i una jubilació. Ara, per començar, ja no duem ni rellotge. I, si tens la sort de treballar, no estàs en condicions d'afirmar quina feina estaràs fent d'aquí a un parell d'anys, ni en quin país i no tens ni idea si d'aquí a tres anys hauràs tingut un fill amb una persona que no només no és la teva actual parella sinó que potser encara ni la coneixes. I la gran metàfora que resumeix aquest concepte és que abans tenies la vida solucionada si treballaves en una caixa o si tenies llogat un local a alguna de les diferents entitats existents. Ara els locals on hi havien les caixes els ocupen basars xinesos i els que hi treballaven i van ser acomiadats ara aspiren a poder treballar-hi de dependents. 

I, què fem els humans quan ens sentim desprotegits? Ens refugiem a la cova, o digui'n que li comprem el discurs al primer que ens diu el que necessitem escoltar, que ens assenyala algú com a culpable de la nostra dissort i que ens promet que ho solucionarà tot a còpia de "posar sobre la taula el que s'ha de posar". I aquest algú es diu Donald Trump als Estats Units o Xavier García Albiol a Badalona. Perquè no ho oblidem, Trump governa als EUA perquè l'ha votat la gent i García Albiol va ser alcalde de Badalona per la mateixa causa. Curiosament Albiol no va repetir malgrat haver guanyat en 30 dels 34 barris de la ciutat i Trump va "guanyar" a pesar d'haver perdut en la suma del vot popular. Coses dels sistemes electorals. 

I és així com ha coincidit en el temps, naturalment a diferent escala però amb el mateix perfum, els efectes del "Limpiando Badalona" amb el "Netegem els Estats Units". I en el segon cas, tancant les fronteres aleatòriament i sense cap lògica. Ara mateix cap ciutadà de Líbia, Sudan, Iemen, Somàlia, Iran, Iraq i Síria pot entrar als EUA perquè és considerat un presumpte terrorista. Encara que cap persona nascuda en cap d'aquests països hagi provocat cap mort en cap atemptat terrorista succeït als Estats Units. En canvi, els terroristes de l'11-S eren dels Emirats Àrabs, Aràbia Saudita i Egipte i cap d'aquests països està en cap llista de res. De la mateixa manera que els autors dels últims atemptats al país que governa Trump eren nord-americans i, segons tinc entès, de moment no s'ha tancat l'entrada dels nord-americans als Estats Units. Però vaja, que si la reacció quan un francès comet un atemptat a París és bombardejar Síria, a partir d'aquí ja ens ho podem esperar tot. 

I ara què? Doncs em temo que anirem a pitjor i que veurem coses que ara mateix ni imaginem. I no sap vostè les ganes que tinc d'equivocar-me...