Aquesta setmana hi ha hagut rebombori en el si de l’Església a Catalunya i a Espanya arran de la regularització de migrants. Quan dic “hi ha hagut rebombori”, vull dir que alguns s’han posat les mans al cap després que bisbes catalans i espanyols manifestessin que veuen amb bons ulls la regularització en qüestió. En general, i bo i que per als afers espirituals no hi ha res més fructífer que el silenci, els moviments de l’Església sempre causen rebombori. Malgrat que la institució la fem homes i dones de carn i ossos, som conscients de la transcendència i la santedat d’allò que com a institució estem cridats a preservar. I del paper que hi juguem tots plegats perquè, igual que nosaltres vam rebre un llegat poderosíssim a les mans, també puguin rebre’l els nostres fills, i els fills dels nostres fills. De vegades s’explica que en la lentitud amb què l’Església orbita el canvi hi ha el secret de la seva permanència. Això pot ser veritat per a les qüestions estructurals, però per a les qüestions espirituals, per a tot allò que té a veure amb mantenir el fons a què la forma pot adaptar-se, no funciona ben bé així. L’Església està cridada a conservar les claus a l’eternitat i, en ser-hi i sentir-se’n part, un acaba descobrint que el cor veritable de l’Església, el que ha bategat travessant els segles, no ha canviat mai.
Llegint l’Evangeli, un també descobreix que el missatge de Crist pot tenir una lectura política o pot inspirar una ideologia. De fet, a Europa les ha inspirades gairebé totes i tothom s’acaba sentit temptat, d’alguna manera, a dir que “si Crist visqués avui, seria…” poseu-hi l’adjectiu que us plagui. Que pugui tenir aquesta lectura, però, no vol dir que hagi de tenir-la: Crist està per sobre de les ideologies perquè Déu està per sobre del temps. Així les coses, alguns dels pilars que sustenten el missatge de Crist són més atractius per a fonamentar unes ideologies i alguns dels pilars que sostenen el missatge de Crist són més atractius per a fonamentar-ne unes altres. Quan l’Església, que fa dos mil anys —amb errors i encerts— que abrigalla la figura de Jesús de Natzaret, recorda que el Fill de Déu és un home total i que no es pot emprar interessadament per parts i a conveniència, està fent el que ha de fer.
Alguns dels pilars que sustenten el missatge de Crist són més atractius per a fonamentar unes ideologies i alguns dels pilars que sostenen el missatge de Crist són més atractius per a fonamentar-ne unes altres
Davant d’això, la reacció —a banda i banda— d’aquells que se senten temptats a fer-se les coses a mida és la de denunciar que no se senten representats per l’Església. Aquest és, possiblement, el moment més revelador per als catòlics i per als catòlics potencials: serveix per a fer-los entendre que l’Església de què formen part no és un expositor d’opinions, és el vas custodi d’una fe rebuda. No és un partit polític, ni tan sols funciona com un parlament escollit democràticament. És una altra cosa. En aquest marc, dir que determinats comunicats són “sanchisme” queda molt a prop de respectar la figura del clergue només quan el clergue en qüestió és d’esquerres, una dèria malauradament estesa a Catalunya. Aquesta vegada, però, el posicionament dels bisbes ha destapat fins a quin punt una part del mal anomenat despertar catòlic només ho és en la mesura que empra la tradició catòlica per a bastir una alteritat amb l’immigrant. I per això es crispen quan no poden jugar-se l’Església a favor seu, això és, quan, més que acomodar-los, els crida a convertir-se. Ara penso que potser hauria d’haver escrit aquesta darrera frase en primera persona del plural, mira: tots ens entrebanquem amb el mateix.
Una veritat que he anat desembolcallant a mesura que he avançat en el meu camí de fe des de dins de l’Església, és que moltes de les crítiques que rep la institució des de fora, molts dels defectes que es llegeixen des de l’exterior, vistos des de dins són una virtut. O, com a mínim, tenen un vessant virtuós, una raó de ser. Em passa amb la noció de jerarquia, per exemple, quan m’adono que em salvaguarda de l’abús de poder d’alguns pastors de confessions desmembrades i sense superiors, això és, quan soc conscient que em protegeix dels riscos de la discrecionalitat. Em passa també amb la rigidesa, quan m’adono que és el que garanteix que la institució prioritza els interessos del cel, i no els de la terra. I em passa amb això que anomenem clericalisme perquè, lluny de la seva accepció inicial, avui parla d’una institució que pertany al món i s’hi vol fer present, però és conscient que el seu missatge no és d’aquest món. Alguns dels qui avui se senten desenganyats també són els primers de posar-se a la boca aquella sentència de sant Joan Pau II: “cal defensar la veritat costi el que costi, malgrat que en tornem a ser només dotze”. També quan el cost de la veritat és replantejar-se aquelles veritats a què un s’abraçava còmodament abans de convertir-se. I tornar-se a convertir.