Si alguna vegada hem portat cadenes, tenim una fina oïda per al soroll de cadenes.

Friedrich Nietzsche

 

Feia fred a Madrid aquella matinada de novembre de 1975, no com aquesta tardor de mentida que ens regala el canvi climàtic abans que la catàstrofe global s'abati sobre la següent generació (en el regne de la postveritat, ja és fals fins i tot el clima).

Des de moltes setmanes abans, mig Espanya esperava amb els rosaris a la mà per resar les seves jaculatòries pel cabdill, difunt imminent, mentre l'altra meitat esperava amb les ampolles de xampany a la nevera per celebrar l'anhelada desaparició del tirà. Només un sentiment era comú en uns i d'altres: la por. Una por enganxosa, paralitzant. Durant dècades, ens van inocular la idea que els espanyols érem una espècie d'indomables feres salvatges que ens esbocinaríem entre nosaltres quan ens afluixessin el dogal, i el cas és que ens ho havíem cregut.

Res del que va passar a Espanya després de la mort del dictador no s'explica sense la por. No por de l'exèrcit ni de la repressió, sinó del retorn de la guerra civil. Aquella magnífica transició democràtica plena d'heroics consensos, concessions generoses i emocionants renúncies només va ser possible per un pànic compulsiu a recrear la pitjor tragèdia de la nostra història. L'Espanya del postfranquisme estava terroritzada de si mateixa, i això la va fer anar amb peus de plom al seu camí cap a la llibertat.

En realitat, el franquisme havia començat a morir —més aviat, a suïcidar-se— quan va obrir la mà al desenvolupament econòmic, per incipient que fos. Les rígides estructures polítiques del règim eren incompatibles amb el capitalisme modern, fins i tot en la seva versió de rapinya que era la que es va obrir pas al llarg dels 60. Els anomenats "tecnòcrates" de l'Opus Dei van tractar de reflotar allò, però era missió impossible: quan la societat es va posar en moviment, les costures del règim esclataven per tot arreu. No va ser la mobilització popular ni la lluita de l'oposició democràtica el que va acabar amb la dictadura, sinó la inèrcia de l'economia de mercat en marxa, em sap greu desil·lusionar els amants de l'èpica.

Però abans havia de morir la bestiola. I es va resistir, i com ho va fer. Durant setmanes eternes, un grup de metges desaprensius indignes de tal condició van realitzar tota classe d'invents sobre aquell organisme exsangüe per prolongar el que en ell quedava de vida fins més enllà de l'humanament tolerable. Hauria fet pietat si no s'hagués tractat d'algú que va desconèixer la pietat.

Davant les pretensions de grandiositat estètica d'altres totalitarismes, allò d'aquí va ser una dictadura paleta, obtusa i beata, com el seu cabdill

Gairebé tots els dictadors del segle XX van tenir en comú ser tipus personalment i intel·lectualment mediocres. En contemplar la galeria dels Hitler, Stalin, Mussolini, Franco, Pinochet, Salazar, Breznev, Ceausescu i tants d'altres, apareix una col·lecció de personatges desproveïts de qualsevol tipus d'atractiu. Cap no era especialment seductor, cap no va produir una idea digna de recordar-se'n, ni tans sols tenien atractiu físic.

El cas de Franco va ser paradigmàtic. Un subjecte que només destacava —així ho recorden els qui el van conèixer de jove— per la seva freda crueltat, la seva astúcia mesquina i la seva ignorància enciclopèdica. Un tipus carregat de complexos per la seva insignificança física, llegendàriament sotmès a la voluntat de la seva dona i amb una concepció casernària de la vida, que sempre va habitar en un món intel·lectualment binari desproveït de qualsevol sofisticació. Ni tan sols no va ser el líder del cop que el va portar al poder: va esperar astutament i va pujar al carro en marxa quan ja ho havien fet tots els seus congèneres. Sí, costa admetre que els espanyols vam estar governats durant quaranta anys per un totxo amb uniforme.

Això sí, cruel fins al sadisme. Va firmar personalment milers de penes de mort, les últimes, poques setmanes abans de morir. Mai no va voler delegar aquesta funció. Expliquen que les firmava durant l'esmorzar i que en algun moment va donar ordre que les peticions d'indult li arribessin després de l'execució.

Va ser feixista el règim de Franco? No ho crec, tret que ens acollim a l'ús abusiu d'aquest terme que està en voga. Cert que inicialment es va dotar d'alguns elements rituals dels feixismes europeus de l'època per congraciar-se amb ells, però era només tàctica. De fet, la seva desconfiança cap al partit feixista —la Falange— el va induir a dissoldre'l i obligar-lo a integrar-se al Moviment Nacional, del qual ell mateix es va fer cap.

Espanya és probablement el país europeu que més profundament s'ha transformat en aquestes quatre dècades de canvi global

El franquisme no només va ser odiós, sinó tronat. Davant les pretensions de grandiositat estètica d'altres totalitarismes, allò d'aquí va ser una dictadura paleta, obtusa i beata, com el seu cabdill. Jesús Ynfante, al seu famós llibre sobre l'Opus, el qualifica precisament com un règim clerical-autoritari. En realitat, va ser el producte de l'aliança entre militars colpistes i capellans integristes. L'olor barrejada de quarter i sotana es va fer insuportable quan es va afegir el tuf de colònia dels que van dir "tecnòcrates" pel mer fet que sabien sumar.

Han passat 42 anys de temps cronològic, però molts més de temps històric. Espanya és probablement el país europeu que més profundament s'ha transformat en aquestes quatre dècades de canvi global. Avui costa trobar vestigis d'aquella època, tret de la ferida incurable a les nostres ciutats i costes de la salvatge destrossa urbanística dels 60 —un crim amb què n'hi hauria prou per si mateix per condemnar un règim al pou de la història—.

Curiosament, en el debat polític actual s'està tractant de ressuscitar l'espectre del franquisme. I els qui parlen d'ell sense parar són els qui ni el van conèixer ni el van patir. Si l'haguessin viscut, se'ls esfumarien les ganes —i el desvergonyiment amb què estableixen comparacions que insulten a la intel·ligència—.

No es parla del franquisme que realment va existir, sinó d'una recreació enganyosa i oportunista per entabanar tuitaires. El cas és que, saben?, no és per molestar, però, posats a recordar, algunes de les arengues patriòtiques que s'escolten aquests dies als patrocinadors del procés porten a la nostra memòria evocacions preocupants. Com alguns anatemes dels nous propietaris del sentiment patri. L'anti-Espanya de Carrero no és tan diferent de l'anti-Catalunya de Rovira; i la conjura unionista de què parla Puigdemont des de Brussel·les no es diferencia gaire de la conspiració judeomaçònica que recitava Franco des del balcó de la Plaça d'Orient.

Compreneu que alguns ens posem nerviosos. Perquè en això també encertava el filòsof: els qui alguna vegada han portat cadenes desenvolupen una oïda molt fina per al soroll de cadenes.

 

(Franco, ese hombre és el títol de la pel·lícula hagiogràfica que el fatxenda es va fer d'encàrrec el 1964, i que es va projectar en tots els cinemes d'Espanya. Per als morbosos, aquí la seva seqüència final)