Un dels aspectes interessants d'aquesta guerra freda entre el procés i el contraprocés que es reescalfa per hores és la pugna per l'administració del calendari, un aspecte essencial de qualsevol planificació estratègica.

Al principi era molt senzill: els independentistes monopolitzaven la iniciativa i marcaven l'agenda a la seva conveniència, ja que Rajoy va triar l'estratègia de la passivitat reactiva, que consistia a romandre immòbil i actuar únicament com a reacció als moviments de l'adversari.

Però després del sotrac de l'1 d'octubre que va mostrar al món la indigència operativa del Govern i va estar a punt de fer col·lapsar l'Estat en poques hores, es van moure els fils per forçar una correcció, silenciosa però enèrgica, de l'estratègia de Rajoy. El discurs del Rei va ser el detonador del nou pla, i va operar sobre l'escenari com un game changer, un punt d'inflexió. Després de tot això van venir la recomposició política del front constitucional, la mobilització del 8 d'octubre i la fuga massiva d'empreses.

Des d'aleshores, la batalla per la iniciativa es va equilibrar i va cobrar interès. Per primera vegada es va veure l'independentisme a la defensiva, un tant sorprès per la nova disposició combativa en el camp rival. Però això no el va fer parar: una pauta de comportament ja establerta en el comando secessionista és que sempre ha respost envestint cap endavant, com correspon a un col·lectiu en el qual la lògica institucional ha desaparegut per complet per ser suplantada per la lògica de la insurrecció.

Sembla clar que Puigdemont no renunciarà a la glòria de ser el president que va proclamar la independència, va perdre el poder i es va carregar l'autogovern de Catalunya i la convivència entre els catalans

Així doncs, l'ofensiva constitucional desencadenada després del discurs del Rei va provocar una acceleració de la marxa cap a la DUI, amb temptatives successives cada vegada més provocadores, el que al seu torn va aguditzar la pressió sobre el govern espanyol per consumar l'aplicació de l'article 155. Així arribem a aquesta setmana en què la batalla estratègica de llarg recorregut s'ha transformat en una cursa contra el rellotge i cada moviment d'un bàndol prova d'anticipar-se i curtcircuitar el moviment següent del bàndol contrari.

El Govern ja sap que divendres el Senat aprovarà el 155 i des d'aquell moment deixarà de ser Govern —almenys, legalment—. Amb aquest reduït horitzó temporal han programat la setmana: dimecres, Puigdemont acudeix al Senat per dirigir-se al món i acomiadar-se d'Espanya. Dijous, declaració d'independència en el Parlament. Divendres, manifestació massiva. A partir d'allà, gloriosa entrada a la resistència amb les banderes al vent, l'autogovern de Catalunya arruïnat i la satisfacció del deure complert.

Però l'imperi contraataca, i astutament respon: senyor Puigdemont, gustosament el rebrem en el Senat dijous a la tarda o divendres al matí. El que obligaria l'encara president a cancel·lar la sessió de la DUI (i ja no hi hauria temps per fer-la abans de quedar-se sense poders) o a avançar-la i presentar-se en el Senat després d'haver declarat la independència; la qual cosa, a més de resultar inacceptable per a l'amfitrió, seria ja com anar de visita a un Estat estranger, i això té un altre tràmit.

Veurem com es resol aquest joc de murris. Sembla clar, en tot cas, que Puigdemont, que en la seva febre ja només pensa en els llibres d'història, no renunciarà a la glòria de ser el president que en un mateix acte va proclamar la independència, va perdre el poder i es va carregar l'autogovern de Catalunya i la convivència entre els catalans.

Si es proclama la independència amb el Govern i el Parlament encara en actiu, cal empassar-se el que s'ha fet i començar a produir immediatament actes de sobirania

L'intrigant de la qüestió és: per què ha hagut d'esperar fins a l'últim segon per consumar la DUI? Des de l'1 d'octubre, ha tingut múltiples oportunitats de fer-ho i l'ha retardat de forma contumaç, provocant fins i tot dolorosos coitus interruptus en els seus seguidors, prèviament sobreexcitats.

Va poder fer-ho immediatament després de l'1 d'octubre, quan la infinita malaptesa del govern espanyol va predisposar, per fi, a favor de la seva causa a una part de l'opinió pública internacional. O després del discurs del Rei. O en la sessió del 10 d'octubre en el Parlament, on es va quedar a mig camí. O quan el Govern va posar en marxa el mecanisme del 155. O va poder haver reaccionat de forma fulminant a l'acord el Consell de Ministres de dissabte, reunint el Parlament aquest mateix dilluns. Era el que molts li demanaven que fes.

És prudència? Sí, però no en el sentit que s'imagina. És la prudència d'eludir les conseqüències dels teus propis actes quan saps que no estàs en condicions d'afrontar-les.

Si es proclama la independència amb el Govern i el Parlament encara en actiu, cal empassar-se el que s'ha fet i començar a produir immediatament actes de sobirania. S'ha de prendre possessió del territori, prendre el control de les infraestructures bàsiques (aeroports, estacions de ferrocarril, centres de comunicacions), desallotjar els representants de l'Estat espanyol, obtenir el reconeixement internacional i posar visiblement en marxa totes aquestes "estructures d'Estat" que suposadament s'han anat construint durant dos anys. Cal posar fronteres i duanes. I per descomptat, els diputats i senadors del PDeCAT i ERC haurien d'abandonar el Parlament espanyol per no tornar. En definitiva, cal demostrar que la DUI és efectiva, i no merament retòrica.

Es vol fer això? Ho dubto. Es pot? Definitivament, no. Però proclamar el naixement d'un nou Estat perquè l'endemà no passi res diferent s'assembla molt a fer el ridícul. I després de gastar aquesta última bala, ja no en queden més al carregador.

Ja tenim la coartada perfecta: no hem pogut aplicar la independència perquè ens ho ha impedit la repressió

Quina és la solució? Molt senzill. Sabent per endavant que el 155 ens desposseirà del poder, esperem a la vigília per llançar la DUI. Com l'endemà ens faran fora, ja tenim la coartada perfecta: no hem pogut aplicar la independència perquè ens ho ha impedit la repressió, però queda el gest per a la història o per reprendre'l quan plogui menys.

Molt astut. Complim el compromís de declarar la independència en l'últim segon abans de perdre el poder. Així ens estalviem el paperot que es vegi que és impossible portar-lo a la pràctica i en podem culpar l'invasor per continuar alimentant eternament la caldera del victimisme.

La maniobra és enginyosa, pròpia d'un procés que té de tot menys grandesa. És regatejar-se a si mateix, tirar gol quan l'àrbitre ja ha anul·lat la jugada i porta la targeta vermella a la mà, llançar el desafiament un segon abans que et desarmin.

Només té un problema: és una estafa. Sobretot, per als que continuen creient de bona fe en aquesta aventura. L'estafa de la DUI en l'últim segon.