Quan un partit estableix un acord de govern amb un altre des d'una posició minoritària, ha de disposar d'instruments polítics per garantir el compliment del que s'ha acordat. Fer el contrari condueix a aquestes dues coses: a) entregar-se a la bona voluntat de l'altra part, que des del moment en què pren la posició de govern té la paella pel mànec i el mànec també; b) situar-se en una posició insostenible davant del seus propis votants quan comprovin que el que governa es burla impunement dels pactes o els interpreta i compleix a la seva manera. En resum, fer un paperot dels que no es poden explicar.

Això és el que li està passant a Ciutadans, tant a Espanya com en les Comunitats Autònomes en les quals altres partits governen gràcies als seus vots o abstencions. El que governa és lliure i el que li va lliurar el poder és ostatge del que va fer per no haver pres quan calia les precaucions elementals.

Quines serien aquestes precaucions? Està tot inventat. La primera i més òbvia és entrar en el govern. No és cap casualitat que a 23 dels 27 països de la Unió Europea hi hagi governs de coalició. Allà on no hi ha majoria absoluta, és lògic que dos o més partits acordin un programa i sumin els vots; i la conseqüència natural és que governin junts. D'aquesta forma no només donen estabilitat al govern, sinó que totes dues parts s'asseguren que el que han pactat es compleixi efectivament o, en cas contrari, es provoqui una crisi de govern.

A Catalunya, això ho ha entès molt bé Esquerra Republicana. Quan els seus vots han estat necessaris per sostenir un govern, han exigit formar-ne part. I sempre n'han obtingut una gran rendibilitat: en el tripartit, van portar del ronsal el PSC des del primer fins a l'últim dia; i finalment van ser els socialistes i no ells qui van pagar el preu electoral d'aquell govern desastrós. En l'actual govern de Junts pel Sí, Oriol Junqueras es prepara per a l'assalt final a la presidència de la Generalitat i ja és reconegut de fet a Madrid com l'interlocutor vàlid del futur, mentre els seus socis de l'antiga Convèrgencia (no hi ha manera que la nova marca agafi) afronten el naufragi electoral i un penós pelegrinatge pels tribunals de justícia, i Artur Mas intenta desesperadament provocar una agressió des de Madrid per emergir com el De Gaulle català, el líder de la resistència.

Si decideixes quedar fora dels governs als quals dónes suport, almenys has de tenir força parlamentària perquè la subsistència d'aquests governs sigui a les teves mans. La qual cosa implica: a) prou vots per fer-lo caure si incompleix i b) capacitat per formar un govern alternatiu o provocar unes eleccions.

Ciutadans manca de tot això. No forma part del Govern, la qual cosa l'exclou de l'espai en el qual s'incuben les decisions. Els seus vots ni tan sols no són imprescindibles, perquè Rajoy ha descobert que li és molt més productiu anar negociant dia a dia amb el PSOE. I no pot provocar la caiguda del Govern perquè això exigiria un acord amb el PSOE i amb Podemos per a una moció de censura amb un candidat alternatiu, la qual cosa és impensable.

Albert Rivera va posar sis condicions "innegociables" per al seu vot favorable a la investidura de Rajoy. Mariano les va llegir, va fer una pipada a l'havà i va ordenar tranquil·lament als seus negociadors que firmessin, sabent que no arriscava res. Recordem les famoses condicions:

La primera és la dimissió automàtica dels imputats. Com que no hi ha suport legal per exigir-ho, el compliment queda al lliure albir de l'interessat o del seu partit. Si simplement s'hi nega –com succeeix actualment a Múrcia, però podria passar igualment a Andalusia, a Castella i Lleó, a la Rioja o en el mateix Govern espanyol-, Ciutadans es veuria en la tessitura d'empassar-se el menyspreu o posar-se a negociar una moció de censura més que improbable amb la resta de l'oposició.

D'altra banda, aquesta condició enclou una contradicció tremenda. Ciutadans es nega a sostenir un càrrec públic imputat, però, no s'aplica aquest mateix criteri quan l'imputat no és una persona, sinó el mateix partit del Govern, com passa en el cas Bárcenas? No es pot donar suport a un president imputat però sí a un partit imputat com a tal?

Després vénen la supressió dels aforaments, la reforma del sistema electoral i la limitació dels mandats presidencials. Tres compromisos que són uns altres tants brindis al sol, perquè tots ells exigeixen reformar la Constitució i, per tant, complir-los no està en mans del PP ni de Ciutadans. Una cosa que Rivera sabia perfectament quan els va exigir i Rajoy sabia també quan els va acceptar.

Una altra condició és que no s'indulti els condemnats per corrupció. Res tan senzill d'acceptar, ja que fa molt de temps que això va deixar de fer-se. En tot cas, si Ciutadans hagués volgut de veritat garantir aquest punt i molts d'altres relatius a la corrupció, hauria exigit per al seu partit el Ministeri de Justícia i avui hi hauria sobre la taula del Consell de Ministres els corresponents projectes de llei.

L'última exigència preliminar era formar una comissió parlamentària d'investigació sobre el cas Bárcenas i el finançament del PP. Dono per fet que Rivera ni per un moment no va pensar que Rajoy prestaria els vots del seu grup parlamentari per a una cosa semblant. Però això sí que podria fer-se sumant tots els vots de l'oposició -no es necessita el consentiment del PP.

Avui compareix el president de Múrcia davant el jutge d'instrucció. M'imagino Albert Rivera posant ciris perquè el desimputin (la qual cosa sembla poc probable). Perquè en cas contrari, Pedro Antonio Sánchez i el PP tindran un seriós problema polític, però Albert Rivera i Ciutadans en tindran un d'encara més gran. I de retruc, els socialistes podrien trobar-se obligats a oferir un candidat per a una moció de censura i després governar en solitari amb 13 diputats dels 45 que componen el parlament regional.

Fa massa temps que el líder de Ciutadans prova de bufar i xarrupar alhora, però la realitat li va demostrant cada dia que aquest exercici impossible només pot conduir a l'asfíxia o al ridícul. Una cosa és la nova política i una altra, la política estèril.