El 4 de juliol és la festa nacional dels Estats Units. Aquest dia es commemora l'aprovació pel Congrés de la Declaració d'Independència, en la qual els tretze estats fundadors es van deslligar formalment de la Corona britànica per federar-se en una nova Unió.

La Declaració d'Independència, el principal redactor de la qual va ser Thomas Jefferson, és un dels textos polítics més transcendentals i bonics de la història. En ell es reflecteixen amb anticipació lluminosa les idees que anys més tard donarien lloc a la Revolució Francesa, i aquell dia va néixer l'únic Estat al món que ha estat democràtic sense interrupció des del seu naixement.

Sostenim com a evidents per si mateixes les esmentades veritats: que tots els homes són creats iguals; que són dotats pel seu Creador de certs drets inalienables; que entre aquests hi ha la Vida, la Llibertat i la recerca de la Felicitat. Que per garantir aquests drets s'institueixen entre els homes els governs, que deriven els seus poders legítims del consentiment dels governats. Cap d'aquestes idees no era òbvia en iniciar-se l'últim quart del segle XVIII, quan l'absolutisme monàrquic imperava a Europa de punta a punta i la resta del món estava colonitzat o sotmès a tiranies implacables.

En els seus 241 anys d'existència, els Estats Units van passar per una guerra civil i dues guerres mundials, a més d'innombrables conflictes repartits pel món; van actuar com a superpotència global, lliurant durant dècades una guerra freda amb l'URSS basada en l'equilibri del terror nuclear a la destrucció mútua assegurada; van organitzar i van finançar cops d'Estat i van emparar dictadures (la de Franco, sense anar més lluny); també van patir l'atac terrorista més important que es recorda al cor de la seva ciutat més universal. La seva història és lluny de ser immaculada, encara que els devem haver lliurat Europa dues vegades del totalitarisme.

La llibertat d'expressió és el Sant Greal de la democràcia nord-americana, el nucli del seu codi genètic

Tanmateix, des d'aquell 4 de juliol de 1877 ningú no ha tingut mai la pensada de posar en qüestió els tres fonaments del país: primer, el seu caràcter de terra d'acollida; segon, la seva institucionalitat democràtica, plasmada a la Constitució; tercer, la supremacia de les llibertats individuals, i sobre totes elles la llibertat d'expressió.

La llibertat d'expressió és el Sant Greal de la democràcia nord-americana, el nucli del seu codi genètic. I des que existeixen els mitjans de comunicació, la seva expressió màxima és la sacrosanta llibertat de premsa. Cap dels 44 presidents anteriors, de George Washington a Barack Obama, va gosar mai amenaçar-la o desafiar-la. Qui ho hagués intentat hauria estat privat del poder de forma fulminant. Fins que va arribar el goril·la.

El vídeo que ha fet públic Donald Trump, en el qual se'l veu colpejant a terra un subjecte el rostre del qual ha estat substituït pel logo de la CNN, és una bestialitat política inaudita al país de la llibertat. La primera vegada el vaig veure de passada i vaig pensar que es tractaria d'un muntatge difós pels enemics del president. Malgrat que opino el pitjor d'ell, vaig pensar que a algú se li n'havia anat la mà. Imaginin el meu estupor en descobrir que el mateix Trump era l'autor de l'esperpent i responsable de la seva difusió.

En un país en el qual es compten per desenes de milers els guillats i/o fanàtics armats fins a les dents, llançar un vídeo com aquest des del despatx oval de la Casa Blanca és una cosa pitjor que un atac a la llibertat d'expressió, és una incitació expressa i directa al crim.

Que ningú no se sorprengui si qualsevol dia algú es presenta a la seu de la CNN –o del New York Times o el Washington Post– i els cus a trets. Si un redactor de qualsevol d'aquests mitjans rep una pallissa monumental o apareix en una cantonada amb una bala al cap, preguntin al senyor president qui va instil·lar en la ment dels assassins la pertorbada idea que agredir físicament els periodistes és un acte honorable i patriòtic.

Esgarrifa pensar que aquest tipus de comportaments, que en qualsevol altre moment produirien un terratrèmol social i institucional, puguin naturalitzar-se i arribar a ser vistos com a part del paisatge

No és una exageració. La capacitat de generar comportaments emulatius dels líders és tremenda. I si es tracta d'un líder tan polaritzador, tan disruptiu i –per això– tan atractiu per als guillats com Trump, molt més. Si el que el meu president desitja és que algú colpegi els bastards de la CNN fins a callar-los per sempre, aquí estic jo per servir la Pàtria.

Esgarrifa pensar que aquest tipus de comportaments, que en qualsevol altre moment produirien un terratrèmol social i institucional, puguin naturalitzar-se i arribar a ser vistos com a part del paisatge. Coses del Donald, ja se sap. Si això succeeix –i sembla que comença a succeir–, estem acabats.

Esgarrifa saber que aquest no és un fet aïllat ni el punt més alt de les seves provocacions. Que darrere en vindran més i cada vegada més audaces i més amenaçadores.

Però el que més esgarrifa és imaginar que pugui desencadenar-se una crisi internacional realment greu, amb perill bèl·lic, amb un individu així en possessió del maletí nuclear més destructiu del planeta.

Mentre la democràcia nord-americana pugui defensar-se, ho farà. Tot apunta que la presidència de Trump acabarà abans que el seu mandat, i que probablement serà el mateix partit republicà el que prengui les regnes de la seva destitució. Si ho fan, si us plau, que s'afanyin.

Mentrestant, per a molts nord-americans amants de la llibertat i orgullosos de la seva democràcia aquesta celebració del 4 de juliol serà més dolorosa que cap altra. Saben que el món els mira i els reclama que facin alguna cosa per parar la bèstia.