Pablo Iglesias s'ha agafat a la seva promesa de referèndum a Catalunya com l'actual anticicló a les nostres vides. No estava a la llista de les seves prioritats (el referèndum, no l'anticicló) i la prova és que a les eleccions nacionals de fa tres mesos no va ser un tema que l'apassionés gaire. I li diré més, no l'apassionava gens. Però un bon dia de no fa gaire, el referèndum es va fer discurs. I s'hi ha quedat. I no només això, sinó que ara és el punt irrenunciable per donar suport a Pedro Sánchez. Per cert, un Sánchez que ja ha estat vist consultant un catàleg de Samsonite. I sembla que ha triat el conjunt de cinc maletes model Susana Díaz.

Però, d'on li ve a Iglesias aquesta passió referendúmrica (o referendúrica)? Podemos sap que els seus vots vénen de l'Espanya moderna i de la perifèrica, i que a l'Espanya del blat no hi té res a fer. Per dos motius: pel mateix electorat i perquè la llei electoral els penalitza. Podemos, doncs, no ha de fer un discurs per acontentar el possible votant de Burgos (com li podria dir Palència) perquè no és un votant potencial seu i perquè, encara que ho fos, la possibilitat de treure prou vots per aspirar a guanyar un diputat en aquestes circumscripcions és remota.

Alliberat d'això, Podemos pot fer un discurs "plurinacional" sense por que això els penalitzi. I és així com arribem a Catalunya. Aquesta insistència d'Iglesias per treure el referèndum sempre que pot no és altra cosa que l'inici de la campanya preelectoral d'Ada Colau. Per si de cas. Per si al final dissabte guanya el sector de la CUP que somnia amb un gran pacte d'esquerres (el que cridava "an, anti, anticapitalista" a la votació de diumenge passat a Sabadell) i anem a eleccions. Unes eleccions en què Ada Colau capitanejaria un projecte (sense ser necessàriament a la llista) que uniria a la pròpia força del personatge un projecte nacional federalista amb què l'esquerra de l'àrea metropolitana (generalitzo, sí, però ja m'entén) està molt més còmoda que amb l'independentisme. Perquè l'esquerra "obrera" (també m'entén) considera que la independència catalana és una cosa dels burgesos.

Per tant, quan Iglesias insisteix en el referèndum no pensa amb Espanya, sinó amb els resultats electorals en una Catalunya on poden haver eleccions al març i on aquest discurs podria convertir Podemos (o el nom que rebi la marca) en la segona o tercera força política. I amb possibilitats de forçar un pacte que apartaria del poder el que quedi de CDC. I quan la nova Evita capitalitza aquest discurs és perquè sap que si a la seva imatge hiperpotent hi afegeix una alternativa "plurinacional", el que surt és la fòrmula de la Coca-Cola. Sí, perquè Colau té un relat guanyat a les èpoques en què la gent que perdia la casa era notícia (ara ja no ho és) i ella era l'única cara que apareixia defensant-la. I això, en política, és una marca imbatible. I si a aquest electorat dels barris que l'esquerra popular ha deixat orfe li afegeixes l'esquerra caviar també orfe, hi sumes els vots del PSOE, d'IC, del maragallisme, del federalisme, d'una part de Ciutadans i d'un cert abstencionisme... Sumi, sumi. Sumi i veurà perquè Iglesias ven el referèndum com l'elixir que ens farà créixer el pèl.