Com que estem en plena campanya electoral, potser que parlem d’una altra cosa, m’he dit quan m’he assegut a escriure. La retòrica dels candidats és ofensiva a la intel·ligència de la gent normal. Tracten els electors com la societat tracta els adolescents, que els infantilitza fins a deixar-los desarmats i vençuts per afrontar la vida. Fomentar l’infantilisme dels electors —i de tota la societat— és una forma molt subtil, sense que es noti gaire, vull dir, d’aplicar l’autoritarisme. La intel·ligència artificial farà la resta. Mirin perquè els ho dic.

Vaig pensar que els resultaria interessant que els parlés d’una historiadora excel·lent, Hélène Carrère d'Encausse, i del que m’ha passat amb el ChatGPT. N’era l’excusa que a la historiadora francesa, amb pare georgià i mare russa, li acaben d’atorgar el Premi Princesa d’Astúries de les ciències socials 2023. El títol del premi no em fa ni fred ni calor. Així i tot, reconec que hauria volgut que el jurat del Premi Internacional Catalunya, al qual pertanyo i que acabava de concedir-li el guardó, en la vint-i-cinquena edició, a l'economista nord-americà Joseph E. Stiglitz, s’avancés als espanyols i hagués considerat premiar-la alguna vegada en aquests vint-i-cinc anys. A la seva edat, noranta-tres anys, potser no hi serem a temps. Encara que Carrère d’Encausse tingui un prestigi internacional incontestable, a Catalunya som molt sensibles a l’orientació ideològica dels intel·lectuals. Nostrats o de fora. Encimbellem veritables pepes i, en canvi, arraconem intel·lectuals d’una profunditat i finor absolutes perquè no ens agrada que defensin segons què. No combrego gens amb les idees polítiques d’Hélène Carrère d'Encausse, que va mostrar ben a les clares quan el 1994 va esdevenir eurodiputada del Rassemblement pour la République, el partit d’ideologia conservadora neogaullista fundat per Jacques Chirac, fins que va deixar-ho estar el 1999. Però que no comparteixi la seva ideologia, i que em faci ràbia que hagi facilitat la incorporació de Mario Vargas Llosa a l’Acadèmia Francesa, en tant que secretària perpètua (ella diria secretari, perquè està en contra del llenguatge inclusiu), no em portarà a negar el seu valor intel·lectual. Tot i que sigui un cretí, Vargas Llosa ha escrit una de les novel·les més importants de la literatura en espanyol, La ciudad y los perros (1963), i tampoc no penso fer apostasia de la meva admiració.

Hélène Carrère d'Encausse ha escrit un fotimer de llibres però passarà als annals de la historiografia per un estudi primerenc, del 1978, L’empire éclaté. La révolte des nacions en URSS. Curiosament, aquesta obra, que aportava una visió completament diferent del que era el món soviètic i que va predir amb tretze anys d’anticipació que l’URSS esclataria a trossos, no ha estat mai traduïda ni a l’espanyol ni al català. Jo vaig conèixer de l’existència d’aquesta historiadora francesa i del seu llibre perquè en Josep Termes, que era un home cultíssim i senzill alhora, me’l va fer llegir. Vaig comprar-ne, és clar, una edició francesa. Com que no he aconseguit trobar-la entre els llibres que tinc a casa, perquè suposo que deu estar entre els llibres que em guarda fora de Barcelona una bona amiga que disposa de molt d’espai, he volgut fer un experiment. Ara que està tan de moda recórrer al ChatGPT, he obert l’aplicació d’intel·ligència artificial i he demanat a l’eina una cosa tan simple com aquesta: “Resum de L'empire éclaté d'Hélène Carrère d’Encausse”. La resposta m’ha deixat glaçat. Els transcric en català la resposta que la màquina m’ha donat en francès: “Li demano disculpes, però sembla que la pregunta conté una confusió. L’empire éclaté no és una obra escrita per Hélène Carrère d’Encausse. Aquest llibre va ser escrit per Jean-Christophe Rufin, un escriptor francès. Hélène Carrère d'Encausse és una historiadora especialitzada en la història russa i soviètica. Per tant, no puc donar-vos un resum de L’empire éclaté d' Hélène Carrère d'Encausse perquè aquesta obra no existeix”. Hòstia, he exclamat, aquesta intel·ligència sí que és realment artificial. Em porta a l’abisme. He pensat que la intel·ligència artificial no havia llegit el llibre d’Emmanuel Carrère, Un roman russe (2007), que va enemistar-lo amb la seva mare per opinions com ara que la integració d’ella a França es va construir des del silenci i la negació, o encara pitjor, des de la mentida, de qui era realment el seu pare. Nascut a Geòrgia i educat a Alemanya, Georges Zourabichvili “va viure i va desaparèixer com un pària”, escriu el seu net, insinuant que la mort de l’avi fou conseqüència del seu col·laboracionisme amb els nazis com a traductor. Ara tots dos, filla i net, comparteixen el Príncep d’Astúries, ja que a ell va ser-li concedit el 2021 en la categoria de les lletres.

L’error, la mentida, del ChatGPT és colossal. S’inventa la història de la literatura i es queda tan ample.

Com que ja soc grandet i fa molts anys que em dedico a l’ofici d’historiador, no he caigut en la trampa que hauria pogut caure un dels meus alumnes si hagués volgut colar-me com a bona la negació de l’autoria del llibre perquè el ChatGPT suposadament és més intel·ligent que ell. He estat prudent i he seguit el raonament del xat. Llavors li he demanat que em fes el resum del llibre de Jean-Christophe Rufin, que els confesso que no sabia qui era fins avui. Me l’ha fet en mig foli, també en francès, que comença així: “La història es desenvolupa a finals del segle XVIII, durant la Revolució Francesa i les guerres napoleòniques”. Me n’he malfiat i m’he posat a fer comprovacions en una altra eina de la intel·ligència artificial, que és Google. La meva sorpresa ha estat majúscula. Només he aconseguit trobar un novel·lista que respongui al nom de Jean-Christophe Rufin. És un francès, nascut el 1952, que és un metge que ha estat vicepresident de Metges sense Fronteres i president d’Acció contra la Fam, que va col·laborar amb diversos governs socialistes. El 1997 va publicar la primera novel·la, L’Abyssin, que va tenir un gran èxit, i després n’ha publicat moltes més. El 2021 va guanyar el premi Goncourt per la novel·la Rouge Brézil. Suposo que per això és membre, com Carrère d’Encausse, de l’Acadèmia Francesa. Però no he trobat cap referència que aquest bon home hagi escrit una novel·la amb el títol de L’empire éclaté i que el protagonista sigui, com em diu el ChatGPT un tal Xavier de Barzan, síntesi de les idees revolucionàries franceses en l’època napoleònica. L’error, la mentida, del ChatGPT és colossal. S’inventa la història de la literatura i es queda tan ample.

No es pensin que soc contrari a les noves tecnologies. De cap manera. En soc un gran partidari, fins al punt que la càtedra Josep Termes, que dirigeixo a la universitat, ostenta, entre els seus “cognoms”, el d’humanitats digitals. Crec que és el futur que vindrà. La setmana passada, el Parlament Europeu va començar els tràmits per aprovar una llei que reguli l’ús de la intel·ligència artificial, que inclou el ChatGPT. Segons el ponent d’aquesta llei, el romanès Dragos Tudorache, “si aquesta tecnologia no se supervisa, el món digital quedarà abocat a la no verificació. Per això és molt important posar normes”. No acabo de copsar que una llei pugui resoldre el problema que els acabo de plantejar. No sé com una llei podrà resoldre, per exemple, que la ignorància campi per les xarxes, fins i tot per Viquipèdia, que és una de les fonts d’informació menys fiables que he vist mai. Més enllà del biaix ideològic que pugui tenir la intel·ligència artificial, que sembla que sigui el que preocupa més als eurodiputats, l’escàndol més greu és que, decididament, s’inventi la realitat. La història política, de la cultura, de l’art. La temptació dels governs i dels polítics serà combatre aquest evident desgavell, produït per qui controla la intel·ligència artificial, amb l’autoritarisme. La combinació d’infantilisme generalitzat amb una intel·ligència artificial ignorant, sumada a la resposta autoritària dels estats, pot fer que esclati, no l’imperi, sinó la civilització. Que rebenti el món de la Il·lustració.