—Vull anar a veure Hamnet —em diu en Daniel Vázquez.

Precisament, aquestes setmanes prèvies a la Barcelona Wine Week són especialment estressants per a mi i no tinc ni un minut. Però recordo que allò que és important ha de ser prioritari per sobre del que és urgent. Sí, dels Set hàbits de la gent altament efectiva, de Stephen R. Covey, la bíblia del coaching. Tinc la por de la freelance que ha de pagar dues escoles, i agafo la feina que em va arribant perquè mai se sap. Segurament, en part, perquè m’agrada molt la meva professió i també perquè el workaholism s’encomana.

Malgrat tot, tinc clar que vull acompanyar la meva parella. Perquè sé com n'és d’important ser-hi quan l’altra persona et necessita. Ho sé perquè jo estava sola durant l’avortament, i això no ho he pogut perdonar mai del tot.

Aquesta pel·lícula va sobre la mort del fill de William Shakespeare. En Daniel va perdre el seu fill fa cinc anys i, malgrat que sé que a ell l'ajuda parlar-ne i escoltar altres experiències, sé que no el vull deixar sol a la sala, encara que estigui plena.

I és clar que vam plorar. De vegades, per sobreviure al nostre dia a dia, m’he de tornar superficial per no enfonsar-me (o enfonsar-nos). No em permeto connectar tant com ell quan m’ensenya els vídeos d'en Marc rient. Tinc ànima d’animadora i necessito fer sentir bé els que tinc a prop, i no vull donar més problemes. Suposo que, com tothom, fem el que podem.

En un mes, a partir del 7 de gener, en què tothom vol fer tot allò que no ha fet durant les vacances de Nadal, sembla mentida que tingui temps per anar al cine. I és veritat que el temps és com un xiclet. Jo era de les que abans d’un examen em prenia la tarda lliure perquè ja m’ho havia treballat abans. “Perdre” (entre cometes) una tarda et pot ajudar a guanyar perspectiva. De què em queixo, si els meus fills continuen respirant? Llavors cap cosa no em sembla tan decisiva ni imprescindible. Quines d’aquestes coses em semblaran importants d’aquí a un any?

L’art és el que et fa reflexionar sobre la vida, que també és la mort, i continua sent la millor manera d’intentar explicar-nos tot allò que no entenem

La pel·lícula parla de la por de veure morir els que estimes. La imatge dels dos bessons i la mort em trasllada al llibre de l’Espartac Peran El secret de la calaixera, sobre com explicar la vida i la mort als nens. La imatge que més m’ha colpit és la del públic del teatre shakespearià fent un gest d’empatia. Com l’art, un cop més, serveix per exorcitzar emocions que no podem canalitzar.

Això ja passava a Londres el 1603, quan es va estrenar Hamlet davant d’un públic acostumat a veure comèdies. Una tragèdia que ajuda l’autor i la seva esposa a vomitar el dolor per la pèrdua del seu fill d’onze anys, tal com explica Maggie O’Farrell. Take your broken heart and make it into art, va dir Meryl Streep, citant Carrie Fisher. És una frase que tinc claríssima al cap. Com l’única cosa que vaig entendre de la física: l’energia no desapareix, es transforma.

Com m’agradaria fer la psicomàgia de Jodorowsky i provocar catarsis a través del teatre i la psicoanàlisi. El gran escriptor, periodista i amic Víctor Amela ho va fer simulant el seu propi enterrament.

—Per a qui són aquests regals? —pregunten els meus fills.
—Per a en Marc.

I és que en Daniel continua comprant coses al seu fill petit. Hem aconseguit, però, donar una direcció a aquests regals no oberts: quan el seu fill gran tingui un fill, els hi anirà donant de part del seu tiet Marc.

Ser o no ser, aquesta és la qüestió, sempre que puguis triar. Quan va morir l’Anna Pérez Pagès, que era de les que feien “massa”, ens va dir que havíem de SER més que FER. Una d’aquelles frases que vaig escoltar sense acabar d’entendre, però que vaig guardar en algun racó del cap per a quan em fes falta. El guió de Hamnet m’ho ha recordat. He comprat el llibre amb ganes de llegir el guanyador del Premi Ramon Llull. Al contrari de The Assistant, que primer vaig llegir el llibre i després vaig veure el film. I sí, m’hi vaig enganxar: per això és un best-seller. M’encantaria descobrir la fórmula per escriure’n un, malgrat que sé que no hi ha cap recepta a priori. Vaig ser molt feliç quan el premi el va rebre la meva companya d’"Obrim Fil" (sí aquell programa presentat per en Sardà i la Boadas), l’Estel Soler, com també ho estic que la pencaire de l’Agnès Marquès el tingui a casa. En uns dies en què les xarxes no paren de recordar-te el que et passava el 2016, amb la tendència #bringback2016 et recorden que l’èxit no arriba d’un dia per l’altre i que res no arriba màgicament. El que fa més mal no és envellir, són les persones que ja no hi són. Al final, la veritable felicitat és que t’agradi la teva vida d’ara.

L’art és el que et fa reflexionar sobre la vida, que també és la mort, i continua sent la millor manera d’intentar explicar-nos tot allò que no entenem. Perquè de Hamnet a Hamlet només canvia una lletra, però quina metaliteratura que hi ha al darrere! “Morir és dormir o somiar”.
I viure és llegir per poder escriure la teva pròpia història i reescriure el passat.