(Carta oberta al director del Süddeutsche Zeitung)

Apreciat Director,

Resulta difícil expressar el sentiment de decepció, quan no d'indignació, per l'article que, signat per Karin Junker, publiquen vostès al Süddeutsche Zeitung i que dediquen íntegrament i ad hominem al president de Catalunya, Quim Torra.

L'article, més enllà del to pejoratiu envers el president dels catalans, és un grapat de manifestacions categòriques, basades en fets que es pot constatar que són falsos, i inexactituds certament xocants en una professional del periodisme.

Així, diu que el president de Catalunya mostra una tendència al simbolisme, i com a prova d'això diu que portava, en la seva presa de possessió, "un llaç groc, símbol dels separatistes". Fora bo no caure en aquesta mena de reduccionismes, ja que és públic i notori que el llaç groc i els distintius que reclamen l'alliberament dels nostres presos i la tornada dels nostres exiliats són compartits per forces no independentistes, com és el cas del partit Comuns, que, per cert, forma part de la coalició de govern a Madrid, al costat dels socialistes del president Sánchez.

Més endavant, es refereix a "gestos provocatius", perquè "ha tingut llaços grocs adherits a centres oficials", obviant que aquests llaços figuren en milers d'edificis públics al llarg i ample de tot Catalunya (i fora de Catalunya també), col·locats allí per representants legítims de la ciutadania, i els llueixen centenars de milers de persones anònimes. Jo mateix, a Madrid, llueixo un llaç groc a la solapa de la jaqueta per mostrar la meva solidaritat amb presos, exiliats i represaliats.

Passen vostès, en canvi, de puntetes sobre l'origen de la pretesa inhabilitació del president Torra, que no és altre que l'acusació per part de la Junta Electoral (ha llegit vostè bé, una junta electoral), que demana inhabilitar el president català pel fet d'haver penjat una pancarta al Palau de la Generalitat. Una pancarta que no és de partit i que, sigui dit de passada, deia el mateix que el que ja en dues ocasions ha dit el Grup de Treball de Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, que ha demanat que siguin alliberats els presos. És de suposar que vostè no deu considerar que Nacions Unides sigui una perversa institució independentista catalana.

Encara n'hi ha més: la Junta Electoral que va dictaminar que el president hauria de ser inhabilitat estava formada, entre altres membres, per una persona a sou del partit Ciutadans, que va ser precisament el partit que va demanar la inhabilitació. El més sorprenent és que, en lloc de desestimar aquesta demanda clarament inspirada per un partit o sense que s'apartés el membre de la Junta Electoral que cobrava d'aquell partit, s'admetés la demanda d'inhabilitació, després acordada pel Tribunal Superior de Catalunya (instància clarament connexa amb la dreta més extrema i el Tribunal Suprem). És la mateixa Junta Electoral que, en canvi, va imposar només 500 euros de multa al Partit Socialista Espanyol de Pedro Sánchez per instrumentalitzar el Palau de la Moncloa per a les intervencions des d'aquesta seu de la presidència del govern espanyol en plena campanya electoral. La desproporció entre una mesura i l'altra no és només evident; és vergonyosa.

Què dirien avui si a Alemanya el Tribunal Suprem alemany hagués estat el legítim hereu del Tribunal de l'Alemanya nazi, l'endemà de caure el sistema nacional-socialista? Què els hauria semblat que els membres de la Stasi passessin a ser honorables i democràtics policies de l'Alemanya reunificada?

Tres comentaris, per finalitzar i per no estendre'ns en la sèrie d'inexactituds i discutibles valoracions de l'article.

1) Diuen vostès que el president Torra, quan va rebre el requeriment de la Junta Electoral, "va canviar els llaços per altres símbols separatistes". No només és fals, com ja hem assenyalat, que fossin "símbols separatistes", sinó que la pancarta va ser substituïda per una altra que reclamava "Llibertat d'expressió". Curiós "símbol separatista", el reclam de llibertat d'expressió.

2) Afirmen vostès, amb relació a la gestió de la pandèmia per part del Govern de Catalunya, que "Torra va imposar el tancament, però després es va reobrir massa ràpid i va haver de tornar a fer front a un brot difícilment controlable". El que no diu és que, des del començament, el Govern de Catalunya va reclamar el mateix que els lands alemanys, és a dir, poder gestionar la pandèmia al seu territori; primer, perquè som capaços de fer-ho i, segon, perquè exercim les competències en Sanitat des de fa 40 anys. I els fets han donat la raó al president Torra: va ser un gravíssim error no tancar Madrid i va ser un gran encert tancar diverses zones del territori català (particularment zones com ara Igualada, Lleida i l'àrea metropolitana de Barcelona) i imposar restriccions en diversos àmbits, com s'ha fet, per exemple, a Itàlia, que no ha tornat a obrir les discoteques. A hores d'ara, tot i que no podem abaixar la guàrdia, les dades epidemiològiques de Catalunya són obertament millors que les de Madrid.

3) L'article que publiqueu al vostre prestigiós diari traspua una opinió contrària a la causa independentista, i afegeix, per tot argumentari, que és quelcom no previst a la Constitució. Són vostès molt lliures de pensar-ho. Les opinions són lliures, però els fets són sagrats. La causa de la independència de Catalunya no és un caprici. Al llarg de la història són ja quatre les declaracions d'independència que s'han produït a Catalunya: les de Lostau (1873), els presidents Macià i Companys (1931 i 1934) i el Parlament de Catalunya (octubre del 2017). Milions de persones s'hi han mobilitzat la darrera dècada, els partits independentistes tenen la majoria absoluta del Parlament i, fins i tot, el problema català s'ha considerat el problema polític més important d'Espanya. I en comptes de diàleg o negociació (com al Quebec al Canadà o a Escòcia al Regne Unit, estats en principi amb constitucions tan tancades com l'espanyola), el que patim és subjugació, persecució i repressió. I —quelcom sobre el que potser vostè hauria de pensar— tots els nostres representants, que s'han presentat davant la justícia a Escòcia, Bèlgica i ... Alemanya!, han tingut una justícia que se'ls nega a Espanya. Però, és clar, en aquests països tenen una justícia democràtica en la qual és impensable que es condemni els nostres líders polítics i socials a les penes que els han imposat a Espanya, un estat en què els comentaristes parlen del Tribunal de Schleswig-Holstein com "un tribunal de segona". Resulta paradoxal que des d'Alemanya es defensi, com es fa a l'article del Süddeutsche Zeitung, la línia centralista espanyola, i que després es trobin al Tribunal Suprem espanyol i els partits del règim, Partit Socialista inclòs, al Parlament Europeu criticant la sentència del tribunal de Schleswig-Holstein.

La solidaritat interestatal no hauria d'amagar la realitat de l'origen de la cúpula judicial espanyola i els aparells del deep state espanyol. Què dirien avui si a Alemanya el Tribunal Suprem alemany hagués estat el legítim hereu del Tribunal de l'Alemanya nazi, l'endemà de caure el sistema nacional-socialista? Què els hauria semblat que els membres de la Stasi passessin a ser honorables i democràtics policies de l'Alemanya reunificada? Doncs això és el que va passar a Espanya, i tots els successius escàndols de les clavegueres polítiques i policials de l'Estat utilitzades contra la minoria nacional catalana, i l'actuació de la cúpula judicial emparada per la dreta extrema i que es mostra en rebel·lia davant la justícia de la UE, en són la conseqüència. A Espanya hi ha una justícia democràtica, però una cúpula judicial absolutament escorada a la dreta i que està disposada a tot amb l'excusa de la “unitat nacional”.

Com va dir Willy Brandt: "Permetre una injustícia és obrir el camí a totes les que segueixen". Per això, perquè no ho permetrem, és, entre altres raons, pel que busquem la justícia que no tenim a Espanya en altres països de la UE, per exemple a Alemanya.

 

Gorka Knörr, delegat del Govern de la Generalitat a Madrid