A poc a poc estem comprovant com això de la nova normalitat només és una frase feta que, entre tots, anem buidant de contingut i, també, de sentit sense ni tan sols aproximar-nos, ni de bon tros, al que ha de ser la manera més adequada per abordar el present, el futur immediat i, també, el mediat.
El concepte de nova normalitat, que ara està tan de moda, no és nou, i tot i que hi ha diverses teories sobre el seu origen, la més plausible és que fos encunyat per referir-nos a les noves condicions financeres sorgides després de la crisi del 2008 ("new normal"). En qualsevol cas, i amb independència de l'origen del terme, l'ús més comú és per referir-nos a una cosa que prèviament era anòmala i que passa a ser habitual.
Si assumim que això és així, que passa a ser habitual el que abans no ho era, llavors no sembla que estiguem fent un ús adequat del concepte, perquè el que s'està veient, dit en termes col·loquials, és "la mateixa història de sempre". Sí, cada dia el que es veu en la política, en l'economia, en la judicatura o en la societat no difereix gaire del que hem estat veient ja durant molts anys.
Anem a pams. Sembla evident que una gran majoria de la classe política segueix vivint i actuant en clau pre-Covid i que els seus respectius discursos ni han avançat ni s'han adaptat ni, molt menys, fan referència a les noves necessitats i desafiaments que, com a societat, enfrontem i enfrontarem.
A l'economia, i amb independència que s'hagin assolit acords més o menys històrics en l'àmbit de la Unió Europea, el cert és que els agents econòmics i les seves solucions continuen sent i actuant en clau prepandèmia, obviant la necessitat de replantejar-nos el model econòmic que necessitarem per sortir airosos d'una situació sense precedents.
No sembla que l'escenari sorgit d'aquesta pandèmia, així com l'aturada mundial productiva i econòmica, els hagi fet veure la necessitat de plantejar un nou model més sostenible, assumible i que, de la mateixa manera, permeti satisfer les necessitats econòmiques de tots. En aquest àmbit, l'econòmic, no està clar que s'hagi assumit que la globalització ja ens apareix com una construcció del passat més que una aposta de futur... segueixen com abans i això no és nova normalitat.
En l'àmbit de la judicatura podríem dir que passa una cosa semblant. Es continua allunyant l'aplicació del dret del marc propi d'una democràcia, es continua pensant en termes que disten molt de ser, d'una part, els propis d'un estat democràtic i de dret i, d'una altra, els necessaris per donar respostes als problemes sorgits amb aquesta pandèmia, però que, a més, en molts casos ja s'arrossegaven d'abans.
Estem davant d'una justícia que ha decidit prioritzar la celeritat per sobre la modernitat, els interessos grupals o corporatius per sobre dels drets individuals i que pensa més en termes polítics que jurídics. Sobre això, i parlant sempre de les altes instàncies jurisdiccionals, n'hi ha prou de veure les últimes declaracions de Lesmes o els darrers moviments judicials en contra de l'independentisme. En qualsevol cas, l'essencial és que continuen pensant que agilitar és sinònim de modernitzar, i aquest error tampoc no pot ser assumit com a nova normalitat.
La nova normalitat, si volem que no sigui la mateixa història de sempre, depèn únicament i exclusivament de la nostra maduresa individual i col·lectiva i, per això, no podem projectar les nostres pròpies responsabilitats en els altres
En l'àmbit social tampoc no sembla que ho estiguem fent molt millor, els nostres comportaments individuals i col·lectius continuen ancorats en el passat o, per dir-ho d'alguna manera, no es correspondrien amb el que encaixaria en el concepte de nova normalitat.
Seguim actuant de forma egoista, individualista i irresponsable. N'hi ha prou de veure les causes reals dels rebrots de la Covid per comprendre que continuem pensant en termes impropis de l'experiència que hem viscut i del llarg confinament que hem patit, el qual, entre altres coses, ens hauria d'haver servit per dimensionar el problema i reflexionar sobre la millor manera d'abordar el present i el futur.
Hem sortit del confinament no ja sense por del virus sinó sense ni tan sols sentir-ne respecte. Anem fent tot assumint que el confinament col·lectiu no va ser més que una pausa en el camí en lloc d'entendre que va ser, o hauria d'haver estat, d'un punt d'inflexió entre una manera d'enfrontar la vida i una altra de molt diferent que és la que ara toca.
Els rebrots són un senyal d'alarma en l'àmbit sanitari, però, sobretot, en el social, on sembla evident que no estem assumint la realitat i que estem vivint com si no hagués passat res. Pensar, com estan fent molts, que poden viure i gaudir com abans i que això no tindrà conseqüències, o que si les té, serà culpa dels polítics, és tant com negar-se a veure la realitat.
Segurament, part de la confusió en la qual tots estem sumits prové de la manera en què es va enfrontar la pandèmia, en com se'ns va fer creure que estàvem en una guerra i que entre tots la guanyaríem. No només el govern central ens va situar en una mena d'escenari bèl·lic, també van ser molts els il·luminats que així ho van difondre.
No era una guerra —ens han enganyat— i si ho hagués estat, hauríem d'assumir ja que l'hem perduda i que hem estat ocupats, envoltats o colonitzats per la Covid, que ha vingut per quedar-se, almenys mentre no es trobi una vacuna i sigui distribuïda massivament.
Sembla que la millor manera d'enfrontar el desafiament que representa aquest virus no és cap altra que assumir que hi haurem de conviure, i que hi hagi més o menys supervivents dependrà dels nostres comportaments individuals que, agregats col·lectivament, serveixin per frenar la propagació.
En definitiva, no acabarem d'abandonar els vells paràmetres i d'assumir-ne els nous i necessaris per afrontar els desafiaments que la Covid ens ha plantejat, si, en primer lloc, no som capaços de començar pel més bàsic, que és responsabilitzar-nos individualment i col·lectivament de la situació per, a partir d'aquí i com a societat madura, exigir als agents polítics, econòmics i judicials que estiguin a l'altura de les circumstàncies.
La nova normalitat, si volem que no sigui la mateixa història de sempre, depèn únicament i exclusivament de la nostra maduresa individual i col·lectiva i, per això, no podem projectar les nostres pròpies responsabilitats en els altres. El futur és a les nostres mans i les societats valentes assumeixen aquests desafiaments.