Un Sant Jordi tan atípic com el que acabem de viure ens pot servir perquè ens imaginem com canviarà el món, d'aquell que vam deixar enrere el 13 de març a aquest que trobarem quan ens desconfinem, perquè res no serà com era, però tot pot ser com vulguem. Enfrontar-nos al futur amb optimisme, o almenys amb la ment oberta perquè els desafiaments no ens descarrilin, és tan important com fer-ho ben protegits per evitar nous i massius contagis.
Com a societat hem rebut un cop brutal, un sobresalt terrible, que podem assumir com un desastre i una derrota, de la qual difícilment ens podem recuperar, o, potser i millor, com una oportunitat per replantejar-nos-ho tot i buscar una manera de construir un futur millor.
Amics que han tingut infarts o greus malalties de les quals s'han recuperat expliquen que s'ho van prendre com un avís i que, a partir de llavors, van canviar totalment d'hàbits, de vida i de manera d'enfrontar-s'hi. Segurament, traslladat a un esquema més ampli, això és just el que ens ha passat —hem patit un infart col·lectiu— i és així com hem d'enfrontar-nos a un futur que, si bé serà dur, no necessàriament ha de ser pitjor. Això ja depèn de nosaltres.
Com a societat, ja hauríem de ser conscients de la nostra debilitat com a espècie, assumir que el nostre model productiu era fràgil i insanament insostenible, que la nostra cosmovisió se sustentava en una manera d'entendre i accedir al món que trenca el balanç natural amb l'ecosistema i que, com a producte de tot això i més, va implicar que fins i tot la geopolítica estigués plantejada sobre bases equivocades. Tot això ens arrossegava, indefectiblement, a un infart com el que acabem de patir i del qual tardarem a recuperar-nos.
Quan sortim, molta gent que coneixíem ja no hi serà, això causa un dolor infinit que no se supera fàcilment, però tampoc no hi seran molts d'aquells llocs i costums que tan naturals ens semblaven quan no ho eren. És, justament, això últim el que ens ha d'ajudar a repensar com volem recuperar-nos, com volem afrontar el futur i com aprofitarem o desaprofitarem aquesta nova oportunitat que, com a societat i espècie, tindrem.
El temps per pensar i replantejar-nos el futur és efímer i, per tant, hem de reflexionar ràpidament perquè la realitat que ens pretenen imposar no ens desbordi. A més, hem de fer-ho bé, perquè no ens tornem a equivocar, però, sobretot, hem de fer-ho des d'una nova perspectiva en la qual una de les variables més importants serà la d'assumir que ja res no serà com abans.
No podem continuar perdent el temps compadint-nos pel que ha passat, sinó que hem de reaccionar ràpid i pensar com sortirem d'aquesta situació i fer-ho bé per no tornar-hi més
Ara bé, el que no ha de canviar és l'essència de l'ésser humà, i això pot i ha de ser un dels punts de suport per poder enfrontar-nos al desconegut i servir per a l'establiment de les bases del que volem com a individus i com a societat. Sense canviar l'essència: determinats valors i drets no necessàriament han de canviar i, fins i tot, m'atreviria a dir que han de ser potenciats.
Som individus amb drets i llibertats, i en les últimes dècades s'ha avançat molt en la rebaixa i restricció d'uns i d'altres. És més, alguns pensen que part del preu que s'ha de pagar per sortir de l'actual situació és la renúncia i si no la privació de part d'aquest patrimoni de drets i llibertats. Això seria tant com renunciar a la nostra essència i un error del qual aviat ens penediríem, tant per nosaltres com pel futur de les nostres filles i fills.
El futur ha de construir-se partint de les essències i, per tant, no és necessària ni recomanable cap renúncia a drets i llibertats. Els qui estan aprofitant la por i l'actual desconcert per intentar imposar un model de societat autoritari, no només s'equivoquen, sinó que parteixen d'una anàlisi equivocada i pensen que l'infart va ser una casualitat quan no ho ha estat.
Trobar un equilibri adequat per construir un futur millor no serà senzill, hi haurà situacions molt complexes i, segurament, molt patiment i, fins i tot, la violència pròpia de la desesperació i la falta de perspectives. L'important, en tot cas, serà veure com responem als esmentats desafiaments i, per a això, no hi ha res millor que comencem ja a plantejar-nos i a delimitar clarament quines són les línies vermelles que no estem disposats a travessar.
Necessitem pensar, individualment i col·lectivament, i hem de fer-ho ja perquè ningú no ens arrossegui a un passat transvestit de futur en lloc de deixar-nos avançar cap a l'autèntic futur. No són pocs els que pensen que som davant d'una pausa en el camí, davant d'una nova crisi i que una vegada superada la fase aguda de la pandèmia, podrem tornar al punt on ho vam deixar. Aquesta és una visió equivocada que només servirà per allargar el dolor de l'infart, restant-nos possibilitats de recuperació i, sobretot, de reconduir-nos i gaudir d'una nova vida, diferent però segurament millor o més equilibrada.
L'important, i no em cansaré d'insistir-hi, és vèncer les nostres pors, buscar les nostres essències, defensar els nostres drets i llibertats i assumir el desafiament com una oportunitat i no com una llosa que ens engarroti i impedeixi d'avançar. Hem d'enfrontar-nos al drac de les nostres pors, derrotar-lo i deixar que brolli la seva sang en forma de rosa.
En definitiva, no hem de renunciar a les roses i als llibres, que són la representació de l'essència, l'únic que hem de fer és pensar com fer-ho d'una manera que sigui més compatible amb el futur que volem construir. Per exemple, podem i hem de continuar llegint, conreant roses i regalant-les, però hem de fer-ho d'una altra forma i des d'una altra perspectiva.
Encara patim la commoció pròpia de despertar-nos en un llit després d'un infart i sense saber molt bé què va passar o com hem arribat fins aquí, però no podem continuar perdent el temps compadint-nos pel que ha passat, sinó que hem de reaccionar ràpid i pensar com ens en sortirem d'aquesta i fer-ho bé per no tornar-hi més. El futur serà el que vulguem, ja només cal dissenyar-lo, construir-lo i que ningú no ens el robi o, de passada, ens prengui la nostra essència i el nostre autèntic patrimoni que, sens dubte, no és material.