Ara, com fa dos-cents anys, la disrupció causada pels canvis tan intensos de les darreres dècades ha generat la reacció dels que en són perdedors, i dels que, sense ser-ho, creuen inacceptable la reducció del control institucional —de l’estat, dels governs— sobre les conseqüències quotidianes que comporten aquells canvis. L’alteració de les formes en què ens relacionem, produïm, consumim... ha revifat la desconfiança i el rebuig a canvis que van des dels transgènics al wifi —un nou ludisme, semblant al del segle XIX—. Por al canvi, por al futur.

Pel cas, no importa si aquestes posicions són majoritàries o minoritàries, sinó el que evoquen i manifesten. La forma en què el ludisme es manifesta avui és en la defensa de més proteccionisme comercial, d’una major endogàmia econòmica, i en l’intent de prohibir innovacions que no s’ha demostrat que fan mal a les persones. Es pretén tancar una mica (o molt) les portes al nostre entorn, perquè tanta obertura hauria anat massa lluny i hauria portat les coses fora de control. Les institucions, se segueix, haurien de recuperar el control i reglamentar-ho tot amb detall, àdhuc exhaustivament, per evitar que les coses vagin al seu aire (o evitar la “globalització neoliberal”, com ho diuen els més ideologitzats).

Aquesta dinàmica, present en els grans debats arreu del món desenvolupat, es dona també a Catalunya, especialment a Barcelona, que és el lloc on s’expressen amb més intensitat els conflictes i contradiccions d’aquests temps de canvi accelerat.

El model Barcelona ha aconseguit que la ciutat evités el declivi que ha afectat ciutats que eren comparables

Cal reconèixer, de forma ponderada, que la ciutat ha estat un model d’èxit. Aquella ciutat grisa que es va arribar a qualificar de "Titanic" a inicis dels vuitanta, ha experimentat un canvi profund. Ara és regularment dins les cinc ciutats europees més atractives per a professionals i emprenedors. Té un paper crucial en el fet que Catalunya sigui al top europeu, amb Londres i París, en l’atracció d’inversió directa. És el principal hub de recerca del sud d’Europa i la ciutat europea on s’instal·len més start-ups tecnològiques. El nivell de benestar general i de cohesió social ha experimentat una millora espectacular, així com el desenvolupament i dignificació urbana. El model Barcelona ha aconseguit que la ciutat evités el declivi que ha afectat ciutats que eren comparables, com Marsella i Gènova.

Tanmateix, s’ha estès en els darrers anys l’opinió que el model Barcelona ha fracassat. De fet, sembla que s’ha quedat sense defensors, cosa paradoxal en una ciutat que manté un nivell de satisfacció dels seus residents molt alt, i molt per sobre de les ciutats comparables al nostre entorn.

No hi ha res perfecte; tampoc l’èxit de Barcelona. Si hi ha un sector que simbolitza el descontentament amb l’èxit de la ciutat és, sens dubte, el turisme. Com totes les ciutats amb èxit, bona qualitat de vida i atractius culturals i arquitectònics, Barcelona s’ha convertit en una de les principals viles turístiques europees. El turisme representa un 12% de l’economia de la ciutat, que no és poc però tampoc fa de la ciutat un monocultiu turístic. Vaja, que Barcelona s’assembla més a Amsterdam que a Las Vegas.

La gran afluència de turistes a les zones centrals de Barcelona crea, com en totes les ciutats semblants, competència per l’espai públic i pressió sobre els serveis públics. Això ha generat una mena de “turismofòbia”, que deforma les conseqüències indesitjades del turisme: molts barcelonins el responsabilitzen de qualsevol problema, dels salaris baixos a l’augment dels lloguers.

La resposta no és el nativisme d’“els del barri primer” o la “turismofòbia”, que expressen ara a Barcelona el desig de tancament

En realitat no és així. D’acord amb dades de l’Agència de l’Habitatge, la taxa d’augment dels preus de lloguer de pisos entre 2014 i 2016 va ser gairebé la mateixa a tots els districtes de la ciutat. Aquest fet no s’adiu amb la culpabilització del turisme. És significatiu també que el preu de venda hagi augmentat més que el de lloguer justament al districte amb major pressió turística, Ciutat Vella.

Per contra, aquestes xifres són consistents amb l’explicació més plausible del fort augment de preus. Primer, la seva natural recuperació després de l’esclat de la bombolla del 2008 (el 2016 es va recuperar el nivell de preus de lloguer d’aquell any). Segon, la pressió sobre la demanda de lloguer i de compra causada per tantes persones que, com no s’han assabentat del fracàs del model de Barcelona, hi continuen arribant, atrets per les oportunitats professionals i l’encís de la ciutat. Igual que ho feia gent com jo fa 35 anys, però llavors només des de Catalunya i poc més enllà.

Que l’augment de preus immobiliaris genera problemes és obvi; com ho és que la política ha de guarir els més vulnerables perjudicats pels canvis. El problema per a la política pública no són els preus del lloguer en si; si així fora, l’única solució seria fer la ciutat lletja, traure-li atractiu. La resta és xerrameca populista. El problema real és la dificultat d’accedir a l’habitatge digne que afecta famílies amb pocs recursos. Per això, els governs han d’activar mecanismes de resposta, especialment pel cantó de l’oferta de lloguer social. Ara bé, mesures com la hiper-regulació de preus, no funcionaran. Tampoc les moratòries hoteleres sense distinció de qualitats i perfil dels projectes demandants, que només ajudaran a fer que els hotels i allotjaments ja existents augmentin preus i millorin les seves taxes de benefici, a la vegada que perden incentius per renovar-se i millorar.

La resposta, doncs, no és el nativisme d’“els del barri primer” o la “turismofòbia”, que expressen ara a Barcelona el desig de tancament, de replegament interior, de defensar-se dels canvis per aturar el futur. Com el ludisme de fa dos-cents anys, serà inútil. Al contrari, perjudicarà les persones encara més que els pretesos mals dels que se les vol protegir.