Una de les coses que més et sorprenen quan viatges i passeges per un mercat asiàtic es trobar marisc deshidratat de totes mides i colors. Les tires de calamar sec són un aperitiu comú al Japó i altres regions de la zona. Són saladets de gust i inicialment de textura rugosa, però a mesura que la saliva els va hidratant van adquirint una consistència gomosa (similar a la de la sèpia o el calamar que no estan ben cuits) que fa que els puguis anar mastegant una estona. Són com xiclets amb gust de mar. Als humans ens entreté mastegar substàncies que tenen gust i una textura que no acaba de cedir. Quan jo era jove hi havia uns xiclets de la marca “Nina”, d’un color rosa brillant i un gust dolç indefinible (en teoria, de maduixa), que contenien cromos col·leccionables de noies amb vestits inversemblants. Qui no ha fet bombolles de xiclet i les ha petat? Tot i que els xiclets ens poden semblar una idea moderna del segle XIX i XX (com a derivats de la goma i el cautxú), totes les societats humanes tenen costums similars, passant per mastegar arrels de regalèssia o branques de fonoll a mastegar fulles de coca o brins de tabac, ja sigui per notar un gust agradable a la boca, o per l’acció psicotròpica dels seus components actius. Potser no sabíeu que, actualment, els països del món on més xiclet es consumeix son l’Iran i l'Aràbia Saudita, amb un 80 % de la població adulta que consumeix diàriament xiclets. A Europa i els Estats Units, la mitjana de consumició de xiclets és d’1 a 4 xiclets diaris.

De fet, els humans del Paleolític i el Neolític també tenien “xiclets”. El més comú era la brea (resina enquitranada) de l’escorça de bedoll. Aquesta resina és masticable i hi podem trobar les marques de les dents dels humans que les van mastegar fa 10.000 anys. Per què es feia servir aquesta brea masegada i mastegada? Segurament era una manera d’escalfar-la i fluidificar-la suficient per a fer-la servir d’adhesiu, per exemple, en fer eines on una pedra tallada de sílex s’havia d’unir a una mànec de fusta, per fer una destral o altres eines que s’han de brandir. Amb l’ajut d’aquesta mena de quitrà i amb l’ajut de cordills s’obtenia una eina consistent. Així es troba en molts jaciments antics. Potser mentre mastegaven la brea per a fer l’adhesiu li van trobar el gust (la resina té components antisèptics i podria servir per rentar-se les dents). O potser va ser primer la curiositat de mastegar i després li van trobar aplicació com a adhesiu, no ho sabem, però a moltes poblacions europees antigues trobem restes d’aquests xiclets, ja que en una cosa amb les que ens assemblem els humans actual i antics, és que quan ens cansem de mastegar els xiclets, els tirem a terra.

Actualment, amb tècniques de genòmica molt potents, podem extreure i analitzar el DNA dels nostres ancestres que menjaven xiclet. Aquest DNA és antic (és a dir, no està contaminat amb DNA dels humans actuals) perquè mostra senyals de degradació específics que s’acumulen amb el temps. També podem datar-los correctament amb proves de datació de radiocarboni. En alguns casos, la informació genètica que s’extreu permet comparar-los amb els humans moderns i amb el dels habitants caçadors-recol·lectors (encara en el Paleolític o Mesolític) o dels agricultors (Neolític) de l’època. Així podem datar migracions humanes. Fa poc, en un cas amb cert ressò mediàtic, es va descobrir un “xiclet” de brea de bedoll extremadament ben conservat que havia quedat enterrat en la riba d’una llacuna salada a Syltholm (Dinamarca).

Escorça de bedoll

(Imatge del fragment de brea d’escorça de bedoll trobat al jaciment de Syltholm mostrant clarament senyals de masticació. Data: fa 5800-5600 anys. Extret de Jensen et al. 2019, doi:10.1038/s41467-019-13549-9)

D’aquest xiclet de brea, datat de fa uns 6.000 anys, es va obtenir la seqüència del genoma complet de la persona que l’havia mastegat. Sabem que era una dona d’ulls blaus, pell fosca i cabell bru, que era intolerant a la lactosa (no presenta les mutacions que permeten continuar expressant la lactasa en edat infantil i adulta), i que pertany, genèticament, a les poblacions europees antigues caçadores-recol·lectores abans que arribessin els migrants del Mitjà Orient portant el coneixement de l’agricultura i s’iniciés la ramaderia (per tant, pertany a una població de la transició del Mesolític al Neolític). També es va poder extreure DNA d’un animal i dues plantes: ànec, avellana i bedoll. La presència del DNA de bedoll confirma que el “xiclet” és de brea de bedoll, però les restes d’ànec i avellana ens indiquen quin devia ser el seu àpat just abans de mastegar aquest “xiclet”. Com tots sabem, a la nostra boca conviu una diversa microbiota, per això també van identificar seqüències de fins a 689 tipus de bacteris diferents, algunes de les quals poden causar malalties, com ara estreptococs (que causen pneumònia), o problemes periodontals. També van trobar restes de DNA del virus Esptein-Barr, que pot passar com asimptomàtic o causar mononucleosi i altres malalties. Tota aquesta informació només a partir d’un fragment de xiclet!

Posats en aquests antecedents, m’ha sorprès que just aquesta setmana s’hagi concedit un dels premis IgNobel (antítesi del Premi Nobel, que s’atorga a articles de recerca titllada d’improbable) al treball publicat per investigadors de l’Institut de Biologia Integrativa de Sistemes de València que estudia el microbioma dels xiclets tirats a terra. Entenc que per a una persona del carrer aquesta recerca pugui fer riure d’entrada, però amb el que us acabo d’explicar, ja podeu pensar que es tracta d’una recerca seriosa i que se’n pot extreure una informació molt valuosa. Què han fet aquests investigadors, en realitat? Doncs han recollit 8 xiclets del terra de 5 localitzacions diferents (des de València fins a Singapur) i han analitzat el seu microbioma. Evidentment que, inicialment, els bacteris que hi ha sobre el xiclet procedeixen de la boca del consumidor, però un cop al terra i exposats, hi ha bacteris ambientals que hi podran créixer, fent una successió ecològica de diferents poblacions bacterianes. ¿Són iguals els bacteris que creixen sobre el xiclet a diferents llocs del món? ¿Quant temps triguen les diferents espècies bacterianes a “colonitzar” el xiclet? ¿Hi ha bacteris potencialment patogènics? ¿Podem trobar si alguns d’aquests bacteris poden “digerir” el xiclet i ajudar a desfer-nos dels residus que generen? Penseu que els xiclets tenen una part soluble, on hi ha els sucres i els productes aromatitzants, però una part insoluble (al voltant del 20%-30%) que ens permet mastegar-los sense que perdin estructura, per això és molt difícil destruir les restes de xiclet. El Regne Unit gasta l’equivalent de 70 milions d’euros anuals per intentar extreure’n les restes dels xiclets que “decoren” el terra de les seves ciutats i monuments. Totes aquestes preguntes reben resposta pel treball d’aquests investigadors utilitzant eines genòmiques i de microbiologia. Els seus resultats han permès determinar la composició i variabilitat d’espècies ambientals en diferents localitzacions i com es produeix la seqüència de canvis ecològics de poblacions bacterianes (el que pot ser molt útil en treballs forenses i d’epidemiologia) i també identifiquen diversos tipus bacterians que podrien ajudar a degradar els components insolubles de les restes de xiclet. Així que ja veieu que és una recerca amb resultats interessants per a tots!

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat