Diuen que molta gent és sensible a l’astènia primaveral, aquest sentiment de cansament que s’estén per tot el cos quan arriba el canvi de temps i els dies s’allarguen. Una possible explicació serien els canvis d’equilibris hormonals, per exemple, entre la serotonina (es produeix durant el dia) i la melatonina (té un pic nocturn pronunciat). Als hiverns, amb una menor durada del temps d’insolació, s’esgotarien més ràpidament les reserves de serotonina i dominaria la melatonina, mentre que a la primavera, quan el dia s’allarga, tornaria a predominar la producció de serotonina. Aquests canvis en poc temps, i una major producció d’altres hormones determinarien que el cos se sentís temporalment cansat fins a retrobar un cert equilibri. En tot cas, fa temps que vaig cansada i no crec que pugui donar-li la culpa a la primavera, crec que més aviat el cansament està relacionat amb la meva incapacitat de dir 'no'.

Sembla una qüestió irrellevant, però el fet de dir 'no' sovint evita que et caiguin sobre la taula un munt de merders volants que estan esperant algun incaut perquè hi esmerci hores sense fi. Aquestes tasques ingrates i poc productives s’afegeixen a la feina diària que ja teníem programada i, al final, la llista de coses a fer és cada cop més llarga i la de coses fetes, es manté sempre igual. Quan parles amb la gent del voltant et diuen que cal fer cursets per poder optimitzar l’ús del temps. Estic convençuda que són útils, tothom en parla meravelles. Però jo ja tinc unes llistes ben ordenades al cap i a la meva agenda. De fet, m’agrada ordenar les tasques que he de fer per qüestió de temporalitat i urgència, però el no saber dir 'no' implica que sempre afegeixo més tasques, i la llista va engreixant-se, només canviant les prioritats del moment. Ja ho diuen que la urgència no deixa lloc a allò que és prioritari. 

Així que com moltes altres persones, he anat allargant la dedicació a la feina. Primer, intentant compatibilitzar la cura dels fills amb la docència i la investigació universitàries. Sortia corrents de la universitat per anar a recollir els nens a l’escola, portar-los a activitats extraescolars i al parc, ajudar-los a fer els deures, cuinar, dutxar-los, planxar… fins que a la nit, podia retrobar l’ordinador i acabar algunes tasques que em quedaven per fer. Aviat no en vaig tenir prou amb les nits, a més acabava rebentada, per la qual cosa, vaig començar a omplir els caps de setmana. Així, quan a mitja tarda trobava una estona de certa tranquil·litat, aprofitava per obrir l’ordinador i acabar el munt de coses que havia d’haver acabat el divendres i que no podien esperar a dilluns. No us penseu pas que em diverteixi gaire arribar a les dates límit, però moltes coses en ciència i en docència funcionen per dates límit, com ara presentar projectes per obtenir finançament, o muntar exàmens o preparar conferències. Ara que els meus fills ja són grans, no han disminuït les tasques a desenvolupar sinó que s’hi han afegit altres qüestions: pares grans, la gestió universitària, etc. Certament, ja no em queda temps per gaire cosa més que anar corrent tot el dia i part de la nit. 

Temps, el més preuat dels tresors. La pandèmia i el teletreball no hi han ajudat. En el meu cas, tot és més feixuc de fer a distància i cada tasca ha multiplicat el temps que necessito per fer-la. Em sento com la Reina Roja del conte d’Alícia al país de les meravelles. He de córrer tant com pugui per continuar mantenint-me en el mateix lloc, perquè el món en què visc també corre igual de ràpid. 

Però estic segura que no estic sola, qui no nota aquest cansament que subreptíciament tot ho ocupa? Jo no sé vosaltres, però en aquests moments, maldo per trobar un curset que m’ofereixi una bona dosi de resiliència concentrada. He estat mirant si trobava tutorials a YouTube que, pel que em diuen, és el lloc on es pot trobar tot i més, però el que he trobat són cursets de meditació amb postures de ioga que no puc ni tan sols intentar fer. D’altra banda, jo estic bé amb el meu jo interior, no em sento malament, només sobreocupada. De fet, hi ha moltes activitats que m’agraden i gaudeixo, per exemple, cuinar o escriure. Però tant una activitat com l’altra no tenen fi, acabes un dia, i el següent cal tornar a començar, així que mai no tens la sensació de feina feta.

Què em queda per anar-me omplint d’energia? Em queda la família i els amics. Sembla un tòpic, però és ver. Sort d’ells que m’arrelen, i em posen a lloc sense contemplacions, sinó sí que seria una reina Roja recurrent i sense salvació possible. Però, ai las!, amb la pandèmia no hem pogut veure ni família ni amics. El confinament ben aviat va acabar pansint la gràcia de veure a la gent a distància per la pantalla de l’ordinador. Així que ara, que podem tornar a una certa normalitat, he decidit fer el meu “curset de resiliència” totalment personalitzat. He quedat per sopar amb les amigues de l’institut. Totes tenim les nostres històries d’èxits i de problemes. Totes ens coneixem des de fa tant temps, que no necessitem dissimular ni fer veure ser el que no som. Entre mos i copa, entre riures i cançons, entre records i la realitat diària, deixem les presses per uns instants i anem a poc a poc descabdellant les nostres tensions, retrobant-nos en el mirall enterbolit de qui érem i volíem ser, entreteixint de nou els vímets de la nostra vida, amb colors més sobris, però reconeixibles. El meu curset de resiliència.