Estic convençut que si Pere Aragonès convoqués avui eleccions, tindria algunes opcions de guanyar-les. Encara diria més. Crec que és davant la seva gran oportunitat. A parer meu té més possibilitats ara de les que tindrà el 2025, si és que és candidat, després d’un mandat del qual difícilment podrà presumir de gaires alegries.

Les enquestes diuen que guanyaria el PSC, però a l’hora de la veritat l’electorat català en les eleccions catalanes sempre ha procurat compensar el poder estatal per tenir alguna força negociadora a Madrid. Fins i tot quan Felipe González era el rei del Mambo. De fet, el PSC no les ha guanyat mai, les eleccions al Parlament. Pasqual Maragall tampoc no va guanyar, però va treure 42 diputats, suficients per poder formar el tripartit, perquè en aquell moment representava la gran resistència catalana al PP de José María Aznar, que governava a Madrid amb el suport de CiU.

Pot ser sí que la gent n’estigui prou farta dels sainets indepes i prefereixi que Salvador Illa giri full d’una vegada, però la gent no és tonta, i sap que si ara s’ha d’aprofitar l’avinentesa de les necessitats del PSOE i de Pedro Sánchez a Madrid, caldria a Catalunya un president disposat a negociar, però no tan compromès amb el PSOE. Ho tindria difícil el candidat del PSC-PSOE per convèncer l’electorat català que serà el més exigent amb el govern de l’Estat.

A més, si ara Aragonès convoqués eleccions, agafaria amb els pixats al ventre, no només a alguns del seu partit, sinó també a Junts per Catalunya, que encara no té candidat decidit i que decidir-lo els omplirà de maldecaps, perquè, com tothom sap, el president Puigdemont no vol res més que renovar el seu escó al Parlament Europeu.

Aviam si no resulta fins i tot grotesc  que per resoldre el conflicte amb Catalunya, per la banda espanyola hi hagi el Govern espanyol i per la banda catalana  fins a quatre delegacions diferents (i enfrontades), en cadascuna de les comissions de diàleg i/o negociació.

Tanmateix, el president de la Generalitat, que és l’únic que té la potestat de convocar eleccions, està ben decidit aguantar com sigui la legislatura catalana, malgrat no disposar de la majoria necessària per poder governar de debò. Políticament, no, però humanament és fins a cert punt comprensible. Són milers de llocs de treball que mentre hi són, hi són... i val més una alosa al plat que una perdiu volant. Ara bé tot apunta que la nova etapa política que diu Aragonès que s’obre gràcies a la investidura de Pedro Sánchez, no serà gaire nova, sinó que corre el risc d’esdevenir un insuportable déjà-vu, una repetició del pitjor de la politiqueria catalana.

El Govern Aragonès no té majoria, però la seva prioritat és perdurar i sap que ho pot aconseguir perquè, de fet, té l’estabilitat assegurada. PSC i Comuns li faran gruar tant com puguin, però sense fer-lo caure, a canvi que Esquerra Republicana no li compliqui gens ni mica la vida a Pedro Sánchez i al seu govern de coalició, que ja la tindrà prou complicada.

Aquesta simbiosi PSOE-ERC no permetrà als republicans catalans presumir de grans conquestes de sobirania, perquè el PSOE dona per fet que aguantant Aragonès a la cadira ja n’hi ha prou. Màxim si tenim en compte que el compliment dels acords, tant d’ERC com els de JXCat amb el PSOE, suposaran, com cantarien els Beatles, The long and winding road, una llarga i complicadíssima cursa d’obstacles, de resultat incert. S’ha demostrat aquesta mateixa setmana en el cas del traspàs de Rodalies i encara més pel que fa a l’amnistia.  

Així que per perdurar, ERC i el Govern Aragonès hauran d’empassar-se tots els gripaus que facin falta. I allà estarà Junts per Catalunya per denunciar la cançoneta de sempre, que els altres són uns venuts i ells, no. Tanmateix, tampoc podran fer gaire cosa contra el govern Sánchez, quan siguin els jutges els que boicotegin l’amnistia. I si ho fan, si els diputats de Junts desestabilitzen el govern de Pedro Sánchez, no quedaran com uns valents patriotes sinó coms uns torracollons en el pitjor moment, quan la batalla estarà centrada en com aturar l’ofensiva del búnquer judicial i el seu braç polític, que és el més important.

Som en temps difícils, de lawfare i de sequera, però tot apunta que tornarem a aguantar, tornarem sofrir i tornarem a perdre el temps amb les baralletes d’ERC i Junts que ja no interessen ningú i amenacen amb ensorrar l’audiència dels telenotícies

Així que el més probable és que la sang no arribi al Manzanares. L’espectacle serà inevitablement autòcton. Aviam si no resulta fins i tot grotesc que per resoldre el conflicte amb Catalunya, per la banda espanyola hi hagi el govern espanyol i per la banda catalana fins a quatre delegacions diferents (i enfrontades), en cadascuna de les comissions de diàleg i/o negociació que s’ha acordat constituir. I encara s’ha d’afegir la taula de partits catalans és clar, com si no en tinguessin prou amb el Parlament. A Pedro Sánchez potser ja li va bé perquè amb tantes taules i comissions difícilment es concretarà res. I tornarem a aguantar, tornarem a sofrir i tornarem a perdre el temps amb les baralletes d’ERC i Junts que ja no interessen ningú i amenacen d'ensorrar l’audiència dels telenotícies.

Som en temps difícils que no es poden gestionar des de la frivolitat. Per la banda política, caldrà fer front i no pas nosaltres sols a l’ofensiva de les forces reaccionàries de l’Estat. És molt greu el que està passant amb el boicot a l’amnistia i les acusacions indiscriminades de terrorisme a qualsevol dissident i aquesta batalla no ha fet més que començar. Més enllà de la política estricta, la sequera és una tragèdia que per fer-hi front caldrà un compromís transversal de país. Si ara els representants que s’omplen la boca amb el nom de Catalunya no actuen a l’altura de les circumstàncies, el risc no serà el desprestigi de la causa independentista, que també, sinó convertir el sentiment catalanista en una angoixa que a nivell personal fins i tot pot arribar a fer nosa. Llavors sí que guanyaran les eleccions els socialistes.