Flix (Ribera d’Ebre), 15 de novembre de 1938. Dos quarts de cinc de la matinada. Les darreres tropes republicanes que havien combatut a la Batalla de l’Ebre travessaven el riu en direcció cap a l’interior de Catalunya i, tot seguit, feien volar el pont de ferro. S’havia acabat la batalla més llarga (125 dies) i mortífera (entre 25.000 i 35.000 morts) del conflicte civil espanyol. Després de la derrota republicana a l’Ebre es produiria l’enfonsament militar de la República i l’èxode més gran de la història de Catalunya. Entre gener i febrer de 1939, mig milió de persones (la meitat originàries del Principat) van travessar la frontera hispano-francesa, escapant de la repressió franquista. En passar a França van ser desarmats i ja no representarien cap perill. Però la pàtria de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat els va recloure en camps de concentració. Per què?

Refugiats republicans a la carretera de Tarragona a Barcelona. Font MOMA Nova York
Refugiats republicans a la carretera de Tarragona a Barcelona / Font: MOMA Nova York

Una zona desmilitaritzada

Quan va concloure la Batalla de l’Ebre (15 de novembre de 1938) i la derrota republicana ja era inevitable, totes les mirades es van dirigir cap a un fenomen que estava adquirint una dimensió colossal. Centenars de milers de refugiats concentrats a Catalunya es disposaven a passar la frontera hispano-francesa. I en aquest punt, sobretot la Creu Roja internacional i, en menor mesura, la Societat de Nacions van aconseguir interessar diversos governs amb relació al colossal exili que s’estava gestant. A principis de desembre de 1938, aquests organismes internacionals van proposar la creació d’una zona desmilitaritzada entre la Tordera (al sud) i els Pirineus (al nord), que havia de concentrar i contenir la gran massa de refugiats i que seria administrada per una terna internacional.

Les reaccions a la proposta de la Creu Roja

Aquella proposta va ser, per raons òbvies, molt ben acollida a París. El govern del primer ministre Daladier va apostar per contenir aquella massa de refugiats a la banda peninsular de la frontera. I el govern del primer ministre britànic Chamberlain el va secundar. Però, en canvi, els dirigents polítics directament implicats en el conflicte la van rebutjar. Franco, cap de la rebel·lió, va ordenar als seus generals de l'Ejército del Norte accelerar l’ocupació de Catalunya i tancar els passos pirinencs. El president Negrín (del govern de la República) simplement va renovar la petició de refugi per a 200.000 civils, oblidant a propòsit els 250.000 soldats republicans atrapats a Catalunya. I el president Companys va desestimar la proposta perquè hi va veure la llavor d’un futur Estat català, i es va excusar proclamant que la guerra encara es podia guanyar. 

Columna de refugiats republicans caminant sota la pluja a El Voló (Rosselló). Font The New York Times
Columna de refugiats republicans caminant sota la pluja a el Voló (Rosselló) / Font: The New York Times

La inacció francesa

La proposta de creació d’una zona desmilitaritzada no va prosperar i a finals de febrer de 1939, amb Catalunya totalment ocupada per l’exèrcit rebel, la gran massa d’exiliats ja era en territori francès i reclosa en camps de concentració. Aquella gran massa d’exiliats s’havia convertit en el debat central de la societat i de la política franceses i l’11 de març de 1939 La Vanguardia Española publicava una peça titulada “Tumultuoso debate en la Cámara francesa (l’Assemblea Nacional francesa) sobre la cuestión de los refugiados españoles que se encuentran en Francia”. En el contingut d’aquella peça, redactada pel corresponsal d’aquell mitjà a París, ja s’apunta que l’estat francès no farà absolutament res per millorar les inhumanes condicions dels camps, amb l’objectiu de forçar el retorn voluntari dels interns a l’Espanya de Franco.

Daladier i els equilibris parlamentaris

Altres peces publicades per la mateixa premsa durant els dies immediatament posteriors confirmen que el govern Daladier hauria decidit una estratègia de desgast cap als refugiats. El Partit Republicà Radical (PRR) de Daladier, que governava en minoria, havia rebut l’ultimàtum del Partit Social Francès (PSF), hereu de l’organització paramilitar feixista Croix de Feu. Jean Ybarnégaray, líder del PSF, havia amenaçat abandonar Daladier i provocar la seva caiguda si el govern no iniciava un procediment massiu de devolució en calent. L’11 de març de 1939, en sessió parlamentària, André Marty, del Partit Comunista francès, proposava allotjar dignament els refugiats i cursar una factura de cinc-cents milions de francs al govern espanyol. Però en el torn de rèplica, Ybarnégaray proclamaria que els refugiats no eren altra cosa que criminals de dret comú.

Fitxa policial de la Gestapo de Joan Miret, alies Lucien i alies Miralcamp. Font Bibiothèque Nationale de France

Daladier i Ybarnégaray / Font: Bibliothèque Nationale de France

Que tornin o que es podreixin

El mateix dia 11 de març de 1939, l’Assemblea Nacional francesa desestimava la proposta conjunta de la ultradreta i dels liberals. Però Daladier i el govern del PRR no es van moure ni un mil·límetre, i l’exili republicà va seguir confinat en els horribles camps de concentració del Rosselló i del Llenguadoc. L’alta mortalitat —per hipotèrmia, per inanició, per malalties, per maltractaments— va continuar sent la tònica dels camps de l’exili republicà. Només les organitzacions humanitàries (de naturalesa política, com el Partit Comunista; de naturalesa religiosa, com les organitzacions cristianes; o d’abast internacional, com la Creu Roja) van assistir els refugiats. El govern de la pàtria de la llibertat, de la igualtat i de la fraternitat se’n va desentendre: que tornin o que es podreixin.  

Fitxa policial de la Gestapo de Joan Miret, alies Lucien i alies Miralcamp. Font Bibiothèque Nationale de France
Fitxa policial de la Gestapo de Joan Miret, alies Lucien i alies Miralcamp / Font Bibiothèque Nationale de France

La gran paradoxa

A finals de 1939, el govern Daladier va iniciar el tancament dels camps de concentració de l’exili republicà. Ja havia esclatat la II Guerra Mundial (1 de setembre de 1939). El Senat francès va ordenar integrar a la Legió Estrangera els refugiats “útils” (3 de setembre de 1939). Però el que millor explicava aquella maniobra de desballestament era l’èxit de l’estratègia de desgast de l’exili republicà. Els camps s’havien començat a buidar (per les morts, per la sortida cap a altres països d’acollida o per les fugues). Molts fugats van tenir un paper protagonista en la resistència contra l’ocupació nazi de França, la qual ni Daladier ni Ybarnégaray no van saber o no van voler evitar. Els germans Conrad i Josep Miret, fugats dels camps, serien els arquitectes i impulsors de la resistència francesa a París, i moririen torturats pels nazis (1944). La gran paradoxa.