El PSC ha decidit donar suport als pressupostos de la Generalitat i, d’acord que aquest suport està condicionat perquè el PSOE necessita ERC a Madrid, però Salvador Illa explota la seva imatge de polític seriós, responsable i amb perfil presidencial. I això passa mentre la gran baralla a Junts per Catalunya és l’amnistia per uns fets que el partit antigament anomenat Convergència Democràtica de Catalunya mai no hagués protagonitzat, per molt canvi de paradigma que hi hagués a la societat catalana. Així que vet aquí que Illa i sobretot el PSC emergeixen com el més semblant a CDC que hi ha ara mateix al panorama polític.
El PSC és un partit d’esquerres, no seré jo qui ho negui, però sobretot és un partit de centre i, més encara, és el partit que ara mateix millor pot connectar amb allò que s’anomenava classe mitjana. La que fa guanyar eleccions, vaja. Resum, el PSC no ha inventat res. El PSC aplica la fórmula política de la Coca-Cola que va inventar un tal Jordi Pujol i Soley i que va tenir, paradoxalment, com a gran víctima durant dècades al partit que ara ha vist l’oportunitat de comprar la fórmula.
El PSC aplica la fórmula política de la Coca-Cola que va inventar un tal Jordi Pujol i Soley
Pujol va inventar la fórmula de la Coca-Cola. O pal de paller. O catch all party. Un gran moviment que agrupava des de la socialdemocràcia a la democràcia cristiana, passant pels liberals, i des dels independentistes als unionistes, els antics cacics, tot. Pujol era capaç de ser Bismarck i Bolívar. Ja ho sabem. Els vuitanta i els noranta, no tornaran. La societat catalana no és la mateixa, ni en la seva composició ni, segurament, en l’eix nacional i l’eix social. I aquella època no tornarà. No és comparable amb l’actual. Però la reordenació del mapa del postpujolisme, culpable en part del procés, ha portat a multitud de partits a voler ocupar, alguns amb evolucions i els altres ancorats en un passat llunyà, el seu espai. Ara sembla clar que, o Junts fa una aposta clara i definitiva, o aquest espai se l’adjudicarà en molt bona part el PSC. Perquè la societat ha canviat, sí. Però la fórmula, amb les variacions, triomfa, com diu el mateix eslògan. I les classes dites mitjanes, aquelles que sempre tenen por a deixar de ser-ho, continuen fent guanyar eleccions.
És veritat que, per exemple, l’adeu de Jaume Alonso Cuevillas mostra un decantament del partit de Carles Puigdemont cap al turullisme, que és el més proper a Jordi Pujol que hi ha a Junts, també per la bona opinió que li mereix Turull a l’ex Molt Honorable. Però no està clar que, amb la llei d’amnistia empantanegada, Junts tingui temps de mostrar l’ADN de previsibilitat absoluta i ordre amb mà de ferro i guant de seda que ara encarna Illa, perquè les eleccions estan a la cantonada i una setmana en política és un món, sí, però no exagerem. La pretensió de Junts de tornar a jugar el paper que jugava, o alguna cosa semblant, està encara condicionada pel passat recent i pel futur immediat.