Festejar, tècnicament, pot consistir a afalagar algú per conquistar-lo, o mantenir una relació prèvia a casar-se. Festejar és una meravella, perquè la festa intensifica la vida quotidiana i l’omple de llum i color. Les festes, però, no sempre agraden a tothom. Hi ha gent que són esgarriafes, una paraula catalana que en un castellanisme barbàric seria “aguafiestas”. A les festes, també ens podem cansar i marxar abans d’hora. Les festes solen tenir un sentit, encara que també es pot celebrar la vida (potser no hi ha res més important, i ho oblidem). Solem fer festes per a dies claus, vinculats a sants, a records històrics, i també, i sobretot aquests dies, a fets relacionats amb la religió. De vegades anem a una festa i no en tenim prou ganes, però no són les nostres ganes el que compta, sinó la il·lusió de la persona que fa la festa, o el sentit de la festa que se celebra. No som el centre del món. Hi ha celebracions de les quals prescindiríem, perquè no ens ve de gust, perquè aquell dia volíem fer una altra cosa, perquè senzillament no és la nostra prioritat. Però hi anem, i celebrem. Ho fem a la nostra vida personal, privada. Col·lectivament, també ens passa. Hi ha festes que a alguns no els diuen res. Hem tingut un pont que ho constata, entre festes de caire polític (Constitució) i d’altres religioses (Puríssima), que per motius diversos no acaban d’agradar. I ara ve Nadal, i com que tampoc és del gust de tothom, per alguns ara ve l’hivern i “les festes”, sense més connotacions. Seria forçat que jo no celebrés el dia del meu sant (Míriam, dolç nom de Maria) perquè no m’agrada el nom, o si vostè es diu Maria del Carme fes com si no passa res el 16 de juliol, també és socialment anòmal que passi el Nadal i fem com si res.
El Nadal no és una festa que obligui a adherir-se a la religió cristiana, sinó que és una festa cristiana que per motius històrics ha configurat part de la cultura en què vivim, i es va decidir que seria festiu
El Nadal no és una festa que obligui a adherir-se a la religió cristiana, sinó que és una festa cristiana que per motius històrics ha configurat part de la cultura en què vivim, i es va decidir que seria festiu. El dia de Nadal, i la nit de Nadal, ningú està obligat a anar a misses del pollet, del gall, de res. Perquè per sort tots som lliures de professar la religió que volem, o cap religió, si no la volem. Negar, però, que sigui el dia de Nadal, negar que aquest fet hagi moldejat qui som, fer com si no tingués res a veure amb nosaltres, substituir-ho per una festa hivernal, intentar que les referències nadalenques no hi siguin, construir caganers de tota mena menys de pastors i referències al pessebre em sembla un empobriment i una estratègia de dissimulació de qui som. Les identitats són múltiples, permeables, obertes, dinàmiques. Sí. Però també estem fets de festes, de passat, d’herències, de tradicions. A mi no em fa por, el Nadal. Entenc que el Nadal sigui difícil per qui pateix absències (m’hi incloc). Entenc que no totes les famílies són un cau de pau i escalf. Comprenc que l'administració pública ha de fer equilibris en una sana laïcitat. Però negar d’on venim em sembla un error que desorienta i disminueix l’amor per la terra, els costums, el país. Queixar-se després de la manca d’implicació política dels joves és també això. El pessebre no és política, però no voler un pessebre, és política. I no inclusiva.