La llei no es fiu per perpetuar la memòria de Francisco Franco, ni perquè el vergonyós ducat de Franco fos mantingut contra la lògica i l’opinió general. La llei pot ser tan dura com es vulgui, mentre sigui llei. I el que tenim en aquest cas no és ben bé una llei, encara que porti el nom de llei, la consideració de llei. La llei, atenció, perquè sigui legítima, ha de respondre als valors de la societat de la qual és llei, n’ha de ser necessàriament coherent. Una llei nazi s’ha de correspondre amb una societat nazi de la mateixa manera que una llei democràtica s’ha de correspondre amb una societat democràtica. La llei és la primera que ha de complir la llei. Per fer entendre això a alguns jurisprudents imprudents, perduts en la xerrameca buida dels picaplets, no hi ha res millor que convocar ara un personatge de la història. Concretament un tal Jesús de Natzaret, el qual, com si estigués fent de periodista, de comentarista polític, recorda què ha de ser exactament una llei perquè sigui llei. Ho trobareu a Marc, 2, 23-28: “Un dissabte que ell passava pels sembrats, els seus deixebles, tot fent camí, es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li digueren: ‘Mira, ¿per què fan en dissabte el que no és permès de fer?’ I els va respondre: ‘¿No heu llegit mai què va fer David quan es va veure en necessitat i tenia fam, ell i els qui anaven amb ell? ¿Coral va entrar a la casa de Déu, en temps d’Abiatar, el gran sacerdot, i es va menjar els pans presentats, que no poden menjar sinó els sacerdots, i en va donar també als qui anaven amb ell?’ I els deia: ‘El dissabte ha estat fet per a l’home, i no pas l’home per al dissabte. Per això, el Fill de l’home és senyor també del dissabte’.”

El rei En Felip VI d’Espanya hauria pogut, d’acord amb el sentit de l’oportunitat històrica i, fins i tot, del sentit comú, en cas que en tinguera, haver-se negat a signar l’ordre per la qual ja s’ha expedit la reial carta de successió en el títol de duquessa de Franco, amb Grandesa d’Espanya, per a Na Carmen Martínez-Bordiú y Franco. Des d’un punt de vista tècnic això no és possible, cap monarca constitucional no pot, naturalment, negar-se a signar cap disposició legal. Seria un abús i un frau de llei. Però aquesta no és tota la veritat, com hem vist en el passatge bíblic. La qüestió essencial, aleshores com avui, és saber per quins motius un governant no col·labora amb la llei, i si aquests motius són sòlids i suficients, prou legítims, en un règim d’opinió pública. Si el governant, en aquest cas, Sa Catòlica Majestat En Felip VI d’Espanya, no firma un document perquè està actuant exclusivament en el seu propi benefici o en el benefici de la societat. La qüestió fonamental és determinar fins a quin punt un monarca constitucional, que tampoc és que s’esllomi treballant, té el dret a la resistència passiva, als braços caiguts, a anar a la vaga. A discrepar.

En una ocasió comparable, En Balduí de Bèlgica, rei dels belgues, l’any 1990, va fer exactament tot el contrari que Felip VI i, naturalment, la va encertar. En el seu cas no estava en qüestió la legitimitat del tron gràcies a cap guerra civil ni a cap dictadura militar d’ultradreta, que és el nucli de la qüestió de la recent restauració borbònica de Joan Carles i. El tron d’aquell prudent príncep dels belgues no procedia de la legitimitat colpista del 18 de juliol de 1936, prou problemes tenia ja amb els fantasmes de l’esclavista Leopold II i del filonazi Leopold III deambulant amunt i avall per l’enorme château de Laeken. Balduí de Bèlgica l’any 1990, d’acord amb les seves conviccions catòliques, va manifestar el greu problema de consciència que li suposava haver de sancionar la primera llei de despenalització de l’avortament. Per aquest motiu i, d’acord amb el seu govern, el 3 d’abril de 1990, es constata la “impossibilitat de regnar” del monarca dels belgues, de manera que el seu regnat queda en suspens durant trenta-sis hores. Un lapse suficient perquè la llei sigui promulgada únicament pel primer ministre i, tècnicament, regent del regne, i que la consciència religiosa del príncep quedi estàlvia. La democràcia s’imposa i la discrepància es respecta. Tal com pertany a una societat lliure i avançada. L'opinió pública va aplaudir aquesta solució i els mitjans de comunicació belgues van nomenar sa majestat belga de l'any. Si el tron de Felip VI procedeix de la corona llegendària d’En Pelai i no dels crims i assassinats del general Franco, que es noti.