L'etiqueta

Que fàcil és caure en la trampa d'allò que és simple, en la de posar etiquetes a tot. Això és nou, això és bo, això és sa, això és dolent, això és "enemic", "amic", "aliat", "contrincant". És fàcil caure en els estereotips que ens faciliten moltíssim la tasca d'haver de pensar i treure les nostres pròpies conclusions.

La manera més còmoda davant de qualsevol qüestió sobre la qual tenir una opinió és que d'altres pensin per nosaltres. O millor encara: que ens diguin què hem de pensar, què hem de menjar, què hem de votar, què hem de comprar, què hem de dir, què hem de callar i, sobretot, per calmar la nostra ira, a qui hem d'atacar.

És igual si ho fem de manera més o menys fonamentada. Els bàndols netegen el camí i ens posicionen d'una manera fàcil en un costat o en un altre. És absolutament igual el que hi hagi de fons; seguir un fil, depurar el contingut separant la palla del blat, eliminar les teranyines, la pols o la boira és una tasca que fa mandra, que no ve de gust i que ens pot confondre. Qui vol tenir dubtes sobre alguna cosa quan podem tenir la veritat absoluta, sense fissura i sense ombra de cap mena?

Si A diu alguna cosa, i aquest A té l'etiqueta que m'interessa, tot el que digui A ho faré meu. Sigui el que sigui. Per exemple: si vull mantenir-me en la meva autoetiqueta de "progre", seguiré a ulls clucs el que digui un determinat partit, i podré més o menys estar d'acord amb el que diguin els partits polítics propers a aquesta posició. No sortiré de l'esquema, perquè passo olímpicament de pensar i, el que és pitjor, enfrontar-me als que se suposa que comparteixen etiqueta amb mi. No hi ha res pitjor que un dissident en una cleda, perquè haurà de suportar la ira de les seves pròpies files, que és la que es descarrega sempre amb més ràbia. El més còmode és seguir el discurs, l'argumentari, i, si en alguna cosa falla, fugir d'estudi o cobrir-lo amb un atac. Perquè ja sabem tots que no hi ha millor defensa que un bon atac, és clar: i per això es va inventar el "i tu més", carregat d'insults ad hominem que intentin així tapar la falta de coherència d'algun dels arguments de la meva etiqueta.

L'art del debat, des del respecte al "contrincant" i buscant trobar un punt de comú acord, es considera ara una debilitat, una falta de puresa, una obscenitat.

És pràcticament impossible veure que algú, sota una etiqueta determinada, estigui disposat a reconèixer al seu "adversari" que té raó en alguna cosa del que diu. Malament. Això està molt mal vist. En temps de polarització, de l'etiquetatge ràpid, pretendre construir ponts amb "l'altre costat" és terrible. Perquè des del teu costat et bombardejaran i apartaran, considerant que no ets "pur". Des del costat contrari sospitaran, t'intentaran utilitzar, però en el fons no confiaran en tu perquè la teva llibertat, senzillament, espanta.

Si ets progre (ves a saber el que se suposa que significa això en el panorama actual), has de combregar amb tot el que emani de les boques dels líders de Podemos, PSOE, ERC, Bildu, i companyia. Pobre de tu si se t'ocorre plantejar alguna discrepància, algun dubte (raonable o no). Quedaràs immediatament etiquetat com a "fatxa", "negacionista", "magufo" i, òbviament, "oportunista".

Si ets espanyola i et pronuncies a favor d'alguna de les qüestions plantejades pels independentistes, per exemple, amb referència a la necessitat de reforçar la sobirania dels pobles que habiten un territori per a així gestionar molt millor els seus recursos, prepara't. La falta d'arguments t'ubicarà en aquest lloc on se suposa que parles per boca d'un altre, que et finança. Sense més ni més. Quan no hi ha eines per debatre, en aquest país es recorre ràpidament al "ser a sou de", i aquí s'acaba el debat.

És la manera més senzilla de tancar qualsevol mena de debat en democràcia. És el benefici dels més simples: etiquetar sense entrar a debatre el fons d'una qüestió determinada.

Les ments cada vegada s'exerciten menys, la retòrica ha passat a un calaix de les golfes per acumular pols, buit ja de contingut. L'art del debat, des del respecte al "contrincant" i buscant trobar un punt de comú acord, es considera ara una debilitat, una falta de puresa, una obscenitat.

Les etiquetes es desmunten apropant-se a mirar el contingut de l'envàs.

Els qui tendim a fer-nos preguntes contínuament, sense por de trobar respostes basades en anàlisi, provinguin d'on provinguin, hem d'assumir que rebrem hòsties de tot arreu. I assumir-ho suposa haver de suportar ruixats injustos que cauen com una pluja contínua de fang que no permet veure allò del que realment ens agradaria parlar.

Però no tot està perdut. Sempre queden veus que, més enllà de les etiquetes, s'animen a buscar i a treure les seves pròpies conclusions, passant de llarg la por al rebuig, a l'insult, a la solitud compartida dels dissidents respecte a "la norma imposada".

Aquests dies, treballant sobre la qüestió de les reformes respecte al sector que afecta el taxi, he pogut comprovar que encara hi ha persones lliures, que miren més enllà de les etiquetes. I m'ha semblat digne d'explicar: un dels representants del sector, molt actiu, molt valent i molt preocupat per batallar en el plànol social i polític, m'explicava que, contra tot pronòstic, va trucar a la porta de tots els polítics. I que, entre ells, un el va escoltar activament, va actuar i va complir la seva paraula. Una cosa sorprenent en els temps que corren.

Imagineu-vos estimats lectors, l'ambient polític que hi havia al sector del taxi de la capital espanyola. Imagineu-vos la imatge sobre un determinat polític exiliat, que denominaven "pròfug".

No hi ha res com un plat elaborat amb temps, cura i productes autèntics.

Doncs, eliminada l'etiqueta, hi va haver algú disposat a anar més enllà i descobrir quant de cert hi havia en l'etiquetatge, comprovant que aquest Puigdemont "pròfug, colpista" va respondre amb coherència, paraula i serietat davant d'un reclam d'un sector, el del taxi de Madrid, com cap altre polític no havia fet.

Ja ho veieu, que les etiquetes es desmunten apropant-se a mirar el contingut de l'envàs.

Ara que alguns sentim que allò de l'esquerra, la dreta, el centre i el que va més enllà va quedar sense contingut, és quan sorgeix la reflexió, per a mi, necessària, de la importància de treure les etiquetes i atrevir-nos a comprovar el que hi ha dins del pot.

Sempre val la pena, perquè comprem productes pel que creiem que són, i no pel que realment contenen. El mateix passa a l'hora d'adoptar una postura o de vomitar una idea que no ha passat abans per la nostra pròpia cuina. I ja se sap que no hi ha res com un plat elaborat amb temps, cura i productes autèntics.

Preparats per treure etiquetes?