"Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora"
Mateu, 25
Tot allò en què creiem com a ciutadans occidentals s'ensorra. Els trens que creiem que eren segurs, descarrilen i n'arrosseguen d'altres en el seu desplaçament mortal; l'electricitat s'esvaeix i arrossega amb ella les nostres comunicacions, els nostres transports i la civilització en general; la climatologia s'enerva i arrossega amb les seves aigües desbordades i les seves neus incontrolades els nostres habitatges i les nostres vides; les fronteres són anorreades i arrosseguen en la seva debilitat la nostra confiança i la nostra seguretat; les malalties es propaguen viralment i arrosseguen la nostra carn mortal. Tot això ens causa estupor, de tan poc que havíem pensat en la nostra vulnerabilitat, en l'esforç necessari per mantenir dempeus el nostre hivernacle civilitzacional. Per això tremolem tots.
Els desastres ens envolten des de fa una dècada i no és que no n'hi hagués abans, és que la nostra posició al món, el nostre desenvolupament i el nostre esforç els havien mantingut més o menys a ratlla. Només el mal humà semblava oposar-se al nostre edèn, i per això, terroristes, bandes, assassins havien esdevingut l'amenaça més fortament percebuda per la població. I ens vam lliurar a combatre-la.
Però el món no havia deixat de girar i nosaltres, pel que sembla, sí. Volcans, riuades, nevades, sequeres, fred i calor extrems han vingut a treure'ns de la nostra capseta calenta de cartró. Eren fenòmens naturals, potser exacerbats per la nostra cobdícia de planeta i, tot i això, fèiem mans i mànigues per veure si un cotxe menys i un tap amb corda més els podien conjurar. Es tractava dels desastres de força major, els desfermats pels déus inexistents, que ens van enviar a dominar la terra sense que fóssim capaços d'obeir-los. Aquí la raó ens imposa la recerca de solucions, els treballs pal·liatius de la força natural, la prevenció en la nostra manera de viure. Encara no ho hem aconseguit i en aquesta incapacitat sí que hi entren altres responsabilitats i altres culpes: per construir indegudament, per robar espai a les aigües i als volcans, per no saber canalitzar-los.
Després van arribar altres danys de factura probablement humana, que en molts casos emanen de la negligència i en què estem agafant el costum de deixar que la boira en cobreixi les causes. De vegades, o quan convé. D'on va sortir, finalment, el virus de Wuhan? Una bestiola infecta, un mercat o un misteriós laboratori amb responsables humans? No hi ha una explicació tancada i unívoca de l'esdeveniment disruptiu més gran que ha amenaçat la humanitat. Bé per nosaltres com a espècie. O mirem la gestió de la riuada de València, inevitable en si mateixa, clarament millorable en la gestió del risc humà i en la prevenció mitjançant infraestructures. Alguns ho consideren dolós.
Les negligències ja impliquen responsabilitat i tenen correlat penal. L'apagada misteriosa, de la qual tampoc s'han aclarit oficialment les causes, que va aturar el nostre país durant hores i que va causar morts, encara que no fossin visibles per a tothom. Aquí la gestió humana entra en joc de manera evident i en la gestió de la cosa pública, naturalment, hi entra la responsabilitat política. No n'hi va haver. No sabem si s'hi va posar remei efectiu ni si es pot tornar a esdevenir.
En un altre apartat hi ha les catàstrofes doloses, les que s'enfilen sobre la culpa d'aquells que van fer coses indegudes, sabent que ens posaven en risc. Existeixen. Han de ser castigats.
Els avisos sobre les deficiències i els riscos s'havien produït sense efecte, per exemple, en la línia Barcelona-Madrid
El greu accident ferroviari d'aquests dies encara no té categoria, encara que sí que sabem amb certesa que no pertany a les de força major o fenòmens naturals incontrolats. Aquí la mort ha arribat amb clar component humà. Com en tots els accidents, potser no hi ha una sola causa, sinó la confluència d'unes quantes, totes dependents, en últim terme, de decisions humanes i no del fat. És importantíssim esbrinar-les, per la memòria de les desgraciades víctimes, però també per evitar nous desastres i per restablir la confiança ciutadana i internacional en una alta velocitat que semblava ser modèlica al món. Tremolors. ¿Qui no pensa ara que si la manca de manteniment, la desídia, la corrupció o qualsevol altra misèria humana havia arribat al tram d'Adamuz no pot haver-se reproduït a qualsevol altre indret pel qual hàgim de travessar? No és enfrontament polític, ni politicisme, ni xerrameca: és la necessitat de saber i d'estar segurs.
No devem anar desencaminats ni en els nostres estupors ni en els nostres tremolors. Els avisos sobre les deficiències i els riscos s'havien produït sense efecte, per exemple, en la línia Barcelona-Madrid. Han hagut de ser els maquinistes els que, davant el risc cert i l'impacte del traspàs d'un dels seus companys, decidissin unilateralment reduir la velocitat de travessia a 230 quilòmetres per hora en un tram marcat fins a 300 per Calataiud. Curiosament, devien posar el dit a la nafra perquè ha estat Adif la que ha decidit no només fer-los cas, sinó rebaixar la velocitat fins als 160 km/hora —la meitat de la permesa— per revisar la infraestructura. És pel capritx dels ferroviaris o ho havien d'haver fet abans? Quins riscos hem corregut anant i venint de Barcelona a Madrid i viceversa? Animem els professionals a fer públics tots els seus temors i els seus riscos perquè són també els nostres.
Cal esperar a la investigació, ens reblen, i
Serenitat i raó, totes; ocultacions, cap ni una. Les sospites sobre la gestió del Ministeri de Transport i sobre les seves contractacions són massa per acceptar res que no sigui arribar al fons i exposar-ho davant els ciutadans estupefactes i tremolosos d'un país que se sentia fort i segur i les certeses del qual comencen a esquerdar-se, exactament igual que les seves vies.