Quan Giorgia Meloni aconseguí apoderar-se del càrrec de presidenta del Consell de Ministres d’Itàlia, farà cosa de nou mesos, la majoria de ciutadans d’Europa s’exclamaren esporuguits davant la irrupció d’una dona a qui alguns mandataris descriviren com “Mussolini amb talons.” Mesos després, sembla ser que la presidenta italiana no encapçala un govern autocràtic i que als carrers de Roma no hi han aparegut cadàvers d’opositors o de jueus linxats per obra i gràcia d’esquadrons feixistes. Contràriament, per aquelles cosis del votar, Meloni, Fratelli d’Italia, i les diferents coalicions de dreta guanyaren primer les eleccions comunals a Llombardia i Lazio (en controlen quinze de la vintena total) i després les municipals d’aquesta mateixa setmana, amb victòries en sis capitals de província i a ciutats com Ancona, governada per l’esquerra en els últims trenta anys.

Tot i ser bastant més llegida i viatjada, la reacció de la progressia italiana més ancestral s’ha assemblat prou a l’espanyola arran de l’auge de Vox: de moment, la cosa es basa a veure Hitler, Mussolini i Llucifer a cada travessera i omplir mantes tertúlies sobre el fantasma d’una onada conservadora d’abast europeu i planetari. L’argument és prou sabut: quan guanya l’esquerra, la dreta opina que li han arrabassat un poder que li pertoca per llei divina. En el cas oposat de victòria conservadora, l’esquerra es posa estupenda i simplement afirma que la penya vota malament. És en aquest sentit que la progressia parla de no normalitzar la presència de Meloni i de Vox, com si l’aparició d’aquestes formacions a parlaments i executius fos un afer de fa dos dies. A tota la pedanteria del món s’hi afegeix, of course, la nul·la capacitat de pensar d’una forma mínimament autocrítica.

Si volen mantenir-se al poder, valdria la pena que deixessin d’insultar els votants de Ripoll o de Badalona i que potser moguin el cul per entendre com els seus veïns han votat en massa uns polítics que, quines coses té la vida, ara per ara els representen molt millor

Així ha passat especialment a l’Estat dels nostres enemics, on encara no existeix ni un sol crani privilegiat que expliqui per què part del vot de la classe obrera ha viatjat fins al conservadorisme, sense que això impliqui dir a la gent que és imbècil. Ni Déu no pensa, en definitiva, per què Vox s’ha quedat a poc més de mil vots d’ésser segona força a Mataró, a tocar de Trias a Nou Barris, o del PP a l’Hospitalet. Seria interessant que tots els politòlegs saberuts que gasten rius de tinta cardant-se d’Isabel Díaz Ayuso o de José Luis Martínez-Almeida pensessin si no resulta una mica normalet que aquests dos polítics acabin arrasant electoralment uns rivals pensats perquè ni els seus propis votants en recordin el nom. I també caldria examinar la pròpia conducta, insisteixo, car hi ha gent amb molts doctorats a l’esquena que encara s’exclama de l’escàs suport de votants a Sumar i Podemos bo i coneixent el galdosíssim ball d’egos viscut a les dues formacions.

Aquesta setmana corria per la xarxa una intervenció del gran Marc Giró en la qual la nostra vedet deia que mentre l’esquerra passa les tardes discutint sobre les notes a peu de pàgina de Marx i Beauvoir, la dreta tempta els seus electors amb unes consignes ideològiques molt més simples i efectives. Per molt suggestiva que ens sembli aquesta caricatura —i per molt que servidor prefereixi passar-se hores reflexionant sobre Das Kapital i que sigui ben al·lèrgic als preceptes moralitzants dels conservadors en temes com ara l’homosexualitat o l’avortament— diria que el dibuix encara manté un tuf paternalista. Pensar que l’esquerra mai no és responsable, ni dels seus errors ni de la seva mala gestió, és fer-li un magríssim favor; així també descriure l’auge de gent com Meloni o Abascal apel·lant només a la seva indiscutible capacitat per fer demagògia i solucions fast food.

A mi tot plegat se me’n refot bastant, perquè em miro aquest ball des de l’escalf de l’abstenció. Però em reca aguantar les turres filosòfiques de Pablo Iglesias & friends i de tota una sèrie de gent que, a través del seu pixar colònia perpetu, han aconseguit reactivar les pulsions conservadores del món amb moltíssima més traça que Donald Trump. Si volen mantenir-se al poder, valdria la pena que deixessin d’insultar els votants de Ripoll o de Badalona i que potser moguin el cul per entendre com els seus veïns han votat en massa uns polítics que, quines coses té la vida, ara per ara els representen molt millor. O potser, fins i tot, que fan les coses millor.