L’escriptor Arturo Pérez-Reverte va repiular diumenge un article d’El País sobre els terços hispànics que feia pensar en l’èpica imperialista que Vox mira de ressuscitar a través de la seva propaganda. L’article assegurava que l’independentisme ha fet créixer l’interès pel passat i recollia llibres, conferències i recreacions a l’aire lliure que, segons el diari, donen testimoni de l’afició renovada que desperten les “unitats militars” dels Àustries.

El periodista explicava que els temibles terços van dominar Europa durant més de 100 anys. També recordava que les seves companyies només podien estar dirigides per oficials que parlessin en castellà, català, sard o portuguès. En una cabriola típica dels diaris de Madrid, afegia que els italians que “xampurrejaven l’espanyol” miraven de fer-se passar “per valencians” per no quedar exclosos dels ascensos i dels llocs de comandament. 

De seguida vaig pensar en un article aparegut fa un parell d’anys a l’Abc. El diari informava que s’havia localitzat una de les poques signatures originals de Cervantes que es coneixen en un judici celebrat a la ciutat de València. Naturalment, les actes del judici estaven escrites en el més bell catalanesc. Com si s’hagués trobat també un àudio de la vista, el diari corria a afegir, sense cap prova, que la declaració judicial del millor escriptor del segle d’or havia estat traduïda directament del castellà pel funcionari valencià de torn. 

Igual que la informació de l’Abc, l’article d’El País intentava dissimular el paper que la nació catalana va tenir en l’ascens i la caiguda de l’imperi hispànic. La primera desfeta important dels terços, per exemple, no va ser a Rocroi, com diu El País, sinó que va ser a la batalla de Montjuïc, que va acabar amb les unitats castellanes retirant-se en desbandada, mentre les dones barcelonines tallaven els nassos i les orelles dels soldats ferits. 

El text d’El País també passava per alt que l’heroi de la batalla de Pavia, la primera gran gesta militar dels terços esmentada per l’articulista, va ser el cavaller tortosí Joan d’Aldana, que té un carrer a Barcelona perquè va fer presoner el rei Francesc I de França en plena carnisseria. Amb els anys, es veurà que l’acomplexament del nacionalisme espanyol que els diaris de Madrid denuncien cada dia és el resultat dels intents fallits que l’Estat ha fet d’esborrar la nació catalana de la història. 

L’èpica imperialista escampada per Vox servia per vestir una imatge unitària d’Espanya en temps d’Espartero o de Franco, quan la violència permetia a l’Estat prohibir el català, dominar els estudis acadèmics i frenar per la força les pulsions separatistes de Barcelona. Ara, aquesta mateixa èpica servirà per desentortolligar el merder que Ferran el Catòlic va muntar fa més de 500 anys intentant convertir els castellans en la carn de canó de les conquestes catalanes.

Enganyats pel victimisme dels partits processistes, i pel seu propi quixotisme, els espanyols no són encara conscients del moment històric que vivim. La democràcia pretenia adormir Catalunya per acabar d’assimilar-la i ha fet possible plantejar el dret a l’autodeterminació. No cal tenir gaire imaginació per veure quin efecte dissolvent pot tenir el discurs imperialista de Vox posat sobre el llenç de la globalització i de la revolució tecnològica.

Com ja vaig explicar en un altre article, en l’Europa d’avui la independència de Catalunya és l’única possibilitat de tornar als bons temps de l’imperi hispànic, i la millor manera d’aconseguir que la relació entre Madrid i Barcelona sigui creativa per una vegada a la història. Fins i tot resulta premonitori que l’article d’El País acabi recordant que els terços van desaparèixer quan Felip V va arribar a Espanya i els va dissoldre en una organització militar calcada de la francesa.

La unitat d’Espanya tenia sentit quan l’oligarquia castellana feia veure que manava un gran imperi a canvi de deixar que les elits catalanes robessin i es corrompessin a cor que vols. Sense la carta blanca que l’exèrcit espanyol ha tingut els darrers tres segles, els discursos de Vox acabaran per fer emergir l’imperialisme mercantil de Feliu de la Penya, Víctor Balaguer i Eugeni d’Ors i convertiran la independència de Catalunya no sols en una necessitat de Barcelona, sinó també de Madrid. 

Vicenç Vives ja va dir, a la seva subtil manera, que tan bé li anava per esquivar la censura espanyola, que la qüestió era aconseguir que l’Estat funcionés perquè els castellans deixessin Catalunya en pau d’una vegada. Quan els nois de Vox s’adonin que Madrid va com una seda i que no necessita catalans que li posin bastons a les rodes i es dediquin a ensorrar el prestigi de la nació espanyola, voldran la independència de Catalunya igual que abans volien exterminar-la.

Potser sí que una part d’Europa es va fer lluitant "contra pacos i manolos", com diu Pérez-Reverte. El creador d’Alatriste encara està en la fase de pensament neofalangista, igual que li passa a Vox i al conjunt de la dreta madrilenya. Però Europa també es va fer, per sort, amb les aportacions catalanes, que són les que han acabat per prevaldre. Per això Salvador Dalí deia que el centre del món es troba exactament a l’estació de Perpinyà ―ciutat que La Vanguardia cita cada dia amb menys manies, fins i tot fent servir l'ortografia catalana―.

Iu Forn
Opinió Salveu el soldat Espanya Iu Forn
Agustí Colomines
Opinió La ideologia dels colors Agustí Colomines