El fracàs de l’anomenada Superlliga europea de futbol és la punta de l'iceberg del conflicte d’interessos que anirà enriquint la vida del continent a mesura que el segle avanci. No és casualitat que els negocis faraònics de Florentino Pérez hagin estat ensorrats d’una bufada per Boris Johnson, el pirata del Brexit.
Tampoc no és casualitat que La Vanguardia i TV3 promoguin una idea del primer ministre tan sectària i puritana. El diari del comte de Godó i la televisió de Vicent Sanchis no passen de ser una mena de guàrdia mora del califa madrileny. Sempre que la unitat d’Espanya trontolla, els seus cacics es troben en l’africanisme.
Espanya malda per tornar al país del sol i les mosques, però amb internet. Els espectacles de braus, que havien servit per entretenir el poble des de la instauració dels Borbons, han quedat desfasats, igual que els apartaments a Benidorm i els pessics de monja. Ara es tracta d’explotar les masses desmoralitzades a través del futbol i el feminisme.
Com ja ha passat altres vegades, mentre la misèria espanyola estimula les pulsions despòtiques del continent, el poble anglès domestica l’avarícia de les seves elits, i la posa al servei dels seus interessos. Els propers anys veurem el paper providencial que el Brexit ha tingut per al futur d'Europa. Si Anglaterra no fos una democràcia, la llibertat s’hauria quedat sense cap punt de llum al continent.
El bitxet groc de Wuhan ha donat una excusa excel·lent a les elits del continent per deixar que la vida econòmica es degradi i es concentri en butxaques cada cop més ràncies i submises
La botifarra que Anglaterra ha fet a Florentino és una notícia excel·lent per als patriotes catalans i per als homes desperts de tot el món. Menorca i Gibraltar tampoc semblaven importants, quan Londres va negociar-ne la sobirania abans de deixar penjada Catalunya. Sense la veu que el Brexit ha donat al públic anglès, Laporta s’hauria venut el Barça als negocis europeus d’Espanya.
El projecte de Florentino no es pot deslligar de les ganes de Brussel·les d’engreixar Europa de ciutadans adormits i dependents per competir amb el capitalisme quinqui de la Xina. El bitxet groc de Wuhan ha donat una excusa excel·lent a les elits del continent per deixar que la vida econòmica es degradi i es concentri en butxaques cada cop més ràncies i submises.
Com em deia un pagès l’altre dia, les hipoteques s’han tornat massa barates i l’objectiu és convertir els petits propietaris en llogaters, i els petits empresaris en autònoms subcontractats. “Tots aquests locals tancats que veus quan vas per Barcelona —em deia el pagès— tornaran a obrir com per art de màgia quan passi la pandèmia, i els primers que aniran a deixar-s'hi els quartos seran els seus antics propietaris arruïnats i deprimits”.
No cal pagar nòmines per entendre on portava la lliga de grans clubs deficitaris europeus del califa Florentino. Mentre Anglaterra dona canyes de pescar al seu poble, Espanya multiplica el barroc i el peixet podrit. L’aliança entre Boris Johnson i els hooligans del Chelsea m’ha recordat que, sense el contrapunt que els mariners anglesos van donar al Mediterrani, Europa encara estaria encallada en les xarxes estantisses de l'antic règim.