Els pares de Canet de Mar que han portat l'escola catalana als tribunals espanyols m'han fet pensar en un llibre de Stella Ghervas que acaba d'aparèixer. Ghervas és una historiadora romanesa, nascuda en territori soviètic, que va estudiar a la Universitat de Leningrad i que ara fa classes a Harvard i a Newcastle. El llibre es titula Conquering Peace i analitza el procés de pacificació interna que Europa ha anat vivint, amb grans trasbalsos, els darrers segles.

Potser perquè n'ha vist de tots colors, i perquè ha fet vida a Suïssa, Ghervas planteja la història del continent com un seguit de victòries truculentes i imperfectes contra les pulsions imperialistes de les seves grans potències. La llavor de l'Europa d'avui seria la Guerra de Successió, que va impedir que Lluís XIV unifiqués les corones de França i d'Espanya sota una sola monarquia absolutista. Ghervas busca els orígens de la Unió Europea en la pau d'Utrecht, i recorda que tots els intents que el continent ha fet de centralitzar el poder, per uniformitzar-lo des de dalt, han acabat com el rosari de l'aurora.

El llibre m'ha recordat els pares de l'escola de Canet perquè explica molt bé la diferència que hi ha entre les institucions polítiques de cada moment, com per exemple el règim de Franco, i els corrents de fons que han marcat la història europea. Com diu Ghervas, cada vegada que les institucions que han mirat de garantir la pau al continent han confós la convivència amb l'imperialisme, han estat derrocades i substituïdes per unes noves. La tesi és comprovable i no té res d'original, però el soroll de la propaganda la podria fer semblar contraintuïtiva.

Com diu Ghervas, seria un error reduir el futur d'Europa a la Unió Europea, o confondre el nivell d'integració dels ciutadans del continent amb els interessos de Brussel·les. Europa s'assembla cada dia més a una nació, però les seves elits viuen més a prop dels interessos de la guerra freda que no pas dels problemes i les inquietuds dels joves que pugen. Encara que els pares de l'escola de Canet siguin una reminiscència que provoca un cert vertigen, el conflicte que plantegen és inevitable, després del bunyol que els partits del Parlament van fer amb el procés.

Els pares de l'escola de Canet tenen tot el dret a defensar les idees que vulguin, però si fan servir els tribunals espanyols, que només parlen castellà, per imposar els seus criteris, els catalans tenim tot el dret a tractar-los d'estrangers

L'Europa oficial es debat entre mirar de congelar la història i provar de tirar enrere, però el temps sempre vol anar endavant. En aquest sentit, no és cap novetat que una justícia que menysprea el català des de fa segles es cregui amb el dret de dir com s'ha d'escolaritzar els nens a Catalunya. Tampoc no és cap novetat que una parella d'espanyols utilitzi els privilegis heretats dels antics drets de conquesta per imposar un model educatiu que mai no ha tingut força per canviar a les urnes.

La novetat és que La Vanguardia hagi caigut fins als 17.000 exemplars, tot i el suport que rep de la monarquia. La novetat és que el PSOE necessiti reformar la Constitució per quedar bé amb Europa, i que els sicaris de Vichy li hagin de recordar, juntament amb el PP, que el plebiscit se li pot convertir en un referèndum independència. La novetat és que Pablo Casado convidi Anne Applebaum per desmarcar Espanya de Polònia, i després la deixi en evidència fent manetes amb la ultradreta.

La propaganda espanyola parla com si ja hagués guanyat una altra guerra, però no som al 1940, ni l'Europa de Macron és l'Europa de Lluís XIV o de Napoleó. Només cal veure els mítings de Zemmour per entendre que Europa tornarà a fer un pet per raons identitàries. El matís que no comprèn el vell tertulià francès és que aquesta vegada la identitat no anirà lligada a l'imperialisme, com en temps de Hitler i de Franco, sinó a la llibertat i a la democràcia, com en temps de Luter o de les revolucions burgeses.

Els pares de l'escola de Canet tenen tot el dret a defensar les idees que vulguin, però si fan servir els tribunals espanyols, que només parlen castellà, per imposar els seus criteris, els catalans tenim tot el dret a tractar-los d'estrangers. I aquesta vegada disposem d'internet, de tribunals belgues, de bancs holandesos i d'universitats americanes per defensar-nos de l'ocupació espanyola i la seva màfia. El català ja no és tan sols la mesura de la pau a Espanya, també comença a ser la mesura de la pau a Europa.

A l'exèrcit de Castella li queda molt menys marge per espantar la població, per escampar la propaganda i per reprimir els dissidents. Per això La Vanguardia i El Periódico fan aigües i per això Salvador Sostres gasta tot el seu talent mirant de satisfer Madrid i tothom se'n riu de veure que només li queden bé els articles de balenes captives i mig mortes.