Els diaris espanyols informaven aquest cap de setmana d’una exposició al Museu del Prado amb la unanimitat típica de la premsa dirigida. “La Unió Europea de la pintura”, titulava El País. “Velázquez i Rembrandt són Europa”, anunciava La Vanguardia. “Velázquez y Rembrandt tomben els prejudicis nacionalistes”, explicava Libertad Digital

La mostra aplega 72 obres del barroc hispànic i holandès i vol ser “un manifest a favor de la cultura europea contra els excessos nacionalistes”, ha dit el comissari de l’exposició. El darrer llibre de Timothy SnyderThe Road to Unfreedom, ajuda a entendre per què el Museu del Prado té pressa a fer veure que discuteix els relats hegemònics sobre els grans pintors del segle XVII.

La Unió Europea, diu Snyder, té un llegat que hauria de compartir amb el món, i que a la llarga serà imprescindible per la seva supervivència. Però fins ara la política d’integració no ha passat de ser una coartada per envernissar de democràcia i de respecte a la llei la fugida endavant dels vells imperis europeus fallits amb l’emergència dels Estats Units, Rússia i darrerament la Xina. 

Les grans capitals europees no han deixat de buscar en el continent una via per substituir les colònies que van perdre entre finals del segle XIX i finals del segle XX. París veu en la Unió Europea l’única manera de mantenir la influència; Berlin, l’única forma de dominar el continent sense perdre una altra guerra; Madrid abraça Brussel·les per oblidar les dictadures que van engendrar les successives crisis colonials. 

Si la construcció europea es fes a través d’una consciència històrica genuïna, es veuria que Brusel·les no és fruit d’un conglomerat d’estats nació sòlids i homogenis, sinó més aviat d’una aliança d’imperis derrotats i decadents. Fins i tot Holanda i Gran Bretanya, o Itàlia i Portugal, van trobar en la idea d’Europa una pista d’aterratge còmode al final de les seves aventures colonitzadores. 

Mancats d’una educació seriosa sobre els respectius passats imperials, els europeus viuen instal·lats en un tou de mentides cada vegada més gruixut i contraproduent. Espanya és l’exemple més grotesc d’aquesta Europa que diu que ha après les lliçons del segle XX, però que ha fallat a Catalunya igual que va fallar a Ucraïna i a Iugoslàvia. 

L’exposició d’El Prado i els titulars propagandístics de la premsa no s’expliquen sense la urgència de Madrid per trobar una altra "unidad de destino en lo universal" que li permeti continuar negant l’existència de la nació catalana. Com ja he explicat en el meu bloc de subscripció, els negocis europeus de Pedro Sánchez s’alimenten del pànic i del buit que ha deixat la fallida del processisme.

La promoció d’una identitat europea de cartró pedra per enterrar la qüestió catalana tindrà efectes corrosius pels valors democràtics del continent

A Gran Bretanya o a Bèlgica, la solució europea va servir per despertar un debat més o menys intens, però democràtic, sobre la unitat política. A Espanya, les reivindicacions independentistes han degenerat en una dialèctica explosiva, que ha destruït el prestigi de les institucions autonòmiques i ha deixat el Rei i l’1 d’octubre com a font simbòlica de dues legitimitats enfrontades.

Igual que França, però amb més contradiccions, Espanya fa anys que mira de passar de la defensa de la idea de l’imperi a reivindicar l’estat nació net i pelat sense sotmetre’s a referèndums que posin en qüestió la seva unitat política. No sembla casualitat que El Prado hagi retrocedit fins a la pintura holandesa del segle XVII per legitimar l’estratègia europea del govern espanyol. 

Rembrandt i Veermer van viure l’inici de la llegenda negra i la cruenta guerra d’independència dels Països Baixos, que va acabar d’alienar els catalans del projecte hispànic i va marcar l’inici de la seva llarga decadència. Franco ja va intentar reescriure la història d’Espanya des del segle XVII, en nom del catolicisme, i no cal recordar com va contribuir a desprestigiar les arrels cristianes d’Europa

La promoció d’una identitat europea de cartró pedra per enterrar la qüestió catalana tindrà efectes corrosius pels valors democràtics del continent. Si Ucraïna i Iugoslàvia van servir per posar en evidència la incapacitat d’Europa per fer valdre el seu discurs més enllà de les seves fronteres, Catalunya farà cada cop més evident la fragilitat de la seva cohesió interna. 

Europa és el mercat més gran del món, però sense un propòsit moral com el que tenien Schuman o Maritain, anirà de mal borràs a mesura que els Estats Units deixin de tutelar-la i Rússia i la Xina la pressionin. Les pensions i la sanitat pública, pagades amb les plusvàlues d’uns imperis cada dia més llunyans, no són suficients per defensar un territori sobirà, ni de convivència. 

Com han pogut constatar els mateixos polítics catalans en els darrers segles de relació amb Espanya, no es pot construir res que duri només sobre el benestar material i el benefici econòmic, per més que es presenti disfressat de bones paraules. Si la Unió Europea vol resistir la influència de la Xina i Rússia en el món que ve, haurà d’evitar caure en trucs cosmètics i afrontar els processos de descolonització interna que siguin necessaris.

En l’època dels imperis només les nacions petites creien de debò en Europa. Si ara les grans no se la prenen també seriosament, la Unió no funcionarà.