Cada estiu, menys aquest –que és especial–, la costa menorquina és envaïda per dues menes de banyistes. Hi ha els usuaris naturals de les platges de sorra fina i blanca i hi ha els amants de les caletes rocoses i torturades. Les platges de sorra fina fidelitzen les famílies que van amb criatures i l’equip d’estris inflables.
Els nens corren de la tovallola a l’aigua i, si els pares tenen cor, porten unes ulleres submarines. A Menorca, una criatura no trobarà cap espectacle comparable a la visió dels peixets del fons del mar, encara que el fons no passi del mig metre. En aquests paradisos diguem-ne convencionals, hi ha parelles que es posen crema i universitàries amb els pits a l’aire, que semblen aparcades a la sorra com descapotables esquitxats pel sol.
Quan no dormen, les universitàries acostumen a fer cara de ressaca. En general, tenen els pits bonics perquè són joves i totes les formes els escauen. Les noies creixen cada dia més esveltes i, a mesura que et fas gran, valores veure cames llargues, peus petits i turmells prims. Tot i així, l’àngel de la joventut és aquesta mirada d’indiferència que no ve de l'amargor sinó de la innocència de no conèixer ni la por ni el desengany.
Així doncs, les platges de sorra fina apleguen l’oci de la gent senzilla, que no vol problemes. Són petites, perquè la costa menorquina és feta de mossegades de rateta, però el formigueig humà és important. La sorra acostuma a ser una llengua menuda i blanquinosa envoltada de roques o de bosc, on sovint hi ha algun pare refractari al sol que llegeix sota un pi, o que fa veure que treballa mentre escriu a noies joves o fa el trol a Twitter amb un compte fals.
Excavades a la roca, sempre hi trobes una cova troglodita que servia de refugi als pescadors i que ara serveix perquè les noies hi perdin la virginitat. A la boca de la cala hi fondegen velers que, si eliminessis la gentada, farien un efecte de novel·la del dinou. A la majoria d’aquestes platges s’hi arriba per caminets polsegosos, oberts a través del bosc. Amb els trastos de la platja, la passejada es fa feixuga. Però ara rai; fa 70 anys, les cales més famoses, com la de Binibeca o la Turqueta, eren més inaccessibles per terra que per mar.
Els paratges bonics demanen predisposició a fer la cabra a través dels rocams, o el tauró, si hi arribes per la via marina
Igual que les noies que se saben interessants, Menorca exigeix un cert esforç per deixar-se conquistar. Com més íntim vulguis el racó, més has de treballar. Els paratges bonics demanen predisposició a fer la cabra a través dels rocams, o el tauró, si hi arribes per la via marina. Un dels roquissars més coneguts és el de l’Olla, que té una posta de sol que tenyeix l’aigua de la cala d’un roig infernal.
En els millors racons d’aquests roquissars hi trobes joves solitaris que mediten, llegeixen, escriuen cartes i es banyen despullats. Quan surten, agiten la melena, es posen pensatius i encenen una cigarreta que deu omplir de fum la buidor de les seves idees. Per arribar a l’aigua, de vegades, el roquissar mateix t’estén una escala o una rampa natural. En alguns llocs hi trobes una escala metàlica ben intencionada i rovellada i, en d’altres més aventurats, cal coratge per saltar d’una certa altura.
Jo prefereixo els rocams solitaris que les platges de sorra fina i blanca. Però no pas per anar-hi a pensar, sinó a oblidar. Per oblidar faig el mort. Fer el mort al mar és un remei que els psicoterapeutes haurien de receptar. Busques una recolzada on l’aigua no espetegui fort contra les roques, mires al cel, tanques els ulls i et poses les mans al clatell com un Tom Sawyer que s’estira a l’herba. La salinitat de l’aigua t’aixeca els peus i, mentre el cos es va posant en posició horitzontal, la sensació d'ingravidesa et retorna una certa pau. L’aigua t’abraça i et bressola; a les orelles sents un crepiteig intens, com si la mare t'esperés per dinar i et fregís un ou ferrat.
Al cap d’una estona surts, t’asseus a la roca i, si algun record encara et destorba el pensament, mires de descriure el mar. És tan difícil, que t’ocupa tot el cap. Escoltar com ronca el mar, relaxa; observar com es mou, fa angúnia. No perquè sembli la panxa d’una bèstia mitològica, sinó per la suavitat, la delicadesa i la inexorabilitat amb la qual es fica per tots els racons i s’adapta a totes les superfícies.
Amb això, cal vigilar que a l’aigua no hi hagi meduses. A Menorca, els bancs de meduses van d’un costat a l’altre, intempestives i sense corretja com els turistes japonesos. Una picada de medusa mentre fas el mort és cruel i dolorosa com el desamor. De l’amor, si de cas ja en parlarem un altre estiu que no tingui una remor tan apocalíptica.