Un dels primers llibres que vaig llegir amb atenció va ser El embrujo de Shanghai, de Juan Marsé. El vaig comprar amb els diners que la mare em donava per Sant Jordi quan estudiava a la universitat. Em va agradar una mica més que La tempestad, de Juan Manuel de Prada, per exemple, però no tant com La gran persecució de Tom Sharpe.
Sharpe no era un estilista però cap escriptor m’ha fet riure tant com ell. Un dia reia tan fort que, després d’intentar-me fer callar, la meva germana petita va córrer cap a la cuina tot cridant: "Mare, mare, l’Enric s’ha tornat boig!". Del llibre de Marsé sempre n’he recordat que em va arrencar un parell de llàgrimes i que em va deixar la sensació que tant l’autor com jo hi havíem posat molt més pa que formatge.
La idea que la literatura castellana tendeix a brutejar —a confondre el drama amb la dramatització i la sordidesa amb la profunditat— la vaig treure de Marsé. Suposo que la buidor pren formes diferents en cada cultura i que els escriptors catalans tendeixen a la cursileria, però el fet és que el llibre de Marsé està ple de carrers barcelonins i ni tan sols ho recordava.
A mi Marsé em sembla un novel·lista menor. No vull ser cruel però diria que és un novel·lista menor amb gepa, encimbellat per escriptors sud-americans que sabien que mai no els faria ombra. Si penso per a què em va servir, sobretot em va servir per retardar el meu accés al món de Pla i de Sagarra, per no parlar de Sales o de Calders —que no va fer mai cap concessió als espanyols i és impossible de tergiversar.
Aquella gepa còmica i enorme de ressentiment, alimentada pels sectors que necessitaven que Catalunya fos un país de gent rabassuda i estrafeta, va funcionar durant molts anys com un magnífic tallafocs. Molt abans de morir, Marsé i el seu bony ja rebien homenatges que traspuaven la mateixa punta de paternalisme interessat i pedantesc que sovint es gasta en els elogis als germans Ferrater.
A diferència dels grans escriptors en català, Marsé es va ofegar en les derrotes dels perdedors de la guerra i dels anomenats xarnegos. Deia que escrivia en castellà perquè li “sortia dels ous”, però és evident que va triar la llengua que li va semblar menys problemàtica, i que en va pagar un preu. Igual que em passa amb Terenci Moix, no me’l puc llegir seriosament sense somriure.
L’eternitat no guarda res que sigui prescindible i amb la mort de Marsé la comèdia que aguantava el seu món sembla que té pressa per tornar-se una paròdia. Encara que Joan de Sagarra digui que Marsé era anarquista, la reacció que ha generat la seva mort ha tornat a posar de manifest que la missió més important de la cultura castellana a Catalunya és diluir la intel·ligència i la memòria.
Està molt bé que Maria Bohigas expliqui que Marsé va ajudar Amat Piniella, però no cal fer un doctorat per comprendre el paper que el poder polític i militar té en els processos culturals i en les relacions entre els artistes. Intentar que Marsé passi de ser la veu de les víctimes de la burgesia catalana a ser la veu de les víctimes del nazisme fa riure una mica, sobretot si fa dos dies has acusat la Marina Porras de banalitzar els camps de concentració.
També és graciós que els intents de salvar Marsé de les seves decisions es facin des de VilaWeb. Vicent Partal, que sap com es destrueix una cultura, sembla més interessat a mantenir vives les excuses de Marsé i els seus idòlatres, que no pas a posar el context que cal per desfer la teranyina de mentides que encara fa que el novel·lista d'Últimas tardes con Teresa sembli un autor més important que Amat Piniella.
Ves que, ara que Marsé no hi és, potser descobrirem que els propagandistes de Foro Babel i els propagandistes d’"El món ens mira" formen part de la mateixa presa de pèl.