Sempre que la vida o la política em recorden que és una grolleria analitzar les dones com si fossin homes, em ve el cap el primer pit que vaig tocar. Una vegada travessada la frontera dels petons, suposo que ella devia esperar que m'abraonés sense control sobre les seves sines morenes i voluptuoses -és el que està escrit que fan els homes en alguns llibres dolents, i els animals en els documentals. 

Tot i que feia dies que esperava delitós aquell moment, no vaig assaltar-la. Em vaig aturar i vaig somriure dolçament mentre acaronava el meu regal. "De que te ríes?" -em va preguntar ella, que parlava sempre en castellà i, vestida, era una noia fina. Jo somreia d'admiració i d'agraïment, celebrava els seus pits com qui ha tingut una revelació intel·lectual o com qui ha vist aparèixer un gran paisatge després d'una excursió molt llarga.

- De que te ríes?, em va dir una mica ofesa i desconcertada.

Quan penso en aquell malentès -i en la cara de babau encantat i boterut que vaig posar- em costa menys comprendre la funció que podria tenir separar els nens i les nenes a l'escola -sobretot els primers anys. Com passa tan sovint amb els costums socials, ara hem anat a l'altre extrem i està de moda educar el poble amb la idea que, en el fons, entre els homes i les dones no hi ha diferències substancials. 

Tendim a creure que si hem de tenir els mateixos drets civils és que també hem de ser iguals. Tant se val que la pura observació, la bona literatura i els llibres especialitzats diguin una altra cosa. Ens agrada oblidar que el món de l'home i el món de la dona només es toquen quan s'abracen i que, en realitat, només s'abracen quan es necessiten de debò.

Un home i una dona es poden entendre a un nivell superficial però en el fons només es comprendran en la feblesa i la necessitat. Per això de vegades serveix tant poc aplicar aquell principi cristià de tractar a l'altre com tu voldries que et tractessin, en una relació de parella. L'home més ruc sap de cor algunes coses que la dona més intel·ligent amb prou feines pot comprendre, i a la inversa.

És curiós com el procés d'homogeneïtzació que els estats van dur a terme amb la diversitat cultural dels seus territoris, darrerament s'intenta traslladar a la vida íntima dels ciutadans. Suposo que si tothom creu que és perfectament igual, i és capaç de fer el mateix, els individus viuran més aïllats i l'economia i el poder polític seran més fàcils de controlar.

Es parla de la dictadura de l'heteropatriarcat i del silenciament que la dona ha sofert. Però algun dia caldria posar sobre la taula les carnisseries i els traumes que han deixat trinxat l'home europeu. Si tenim en compte que en les guerres els millors solen morir, la decadència d'Occident i la crisi masculina són més fàcils d'explicar.

Pensem com la violència emocional ha anat substituint la violència física en la política dels darrers anys. Veurem que és més fàcil de comprendre en quin context les dones han anat guanyant protagonisme i també com aquest protagonisme es pot pervertir i utilitzar.

Un exemple que tendim a oscil.lar cap a l'altre extrem és la campanya que ha impulsat l'ajuntament de Barcelona, No en deixem passar ni mitja. "Amenaçar, assetjar, controlar, menysprear", no són formes de violència masclista, com pretenen els anuncis. Si em donessin un euro per cada vegada que he vist una dona intentant controlar el mòbil o la vida de la seva parella, o tractant d'ase el seu marit en públic, no caldria que escrivís tants articles a la setmana. 

Com diu la campanya, "tots som responsables de combatre la violència masclista", que és bàsicament la que s'exerceix utilitzant la força física. Les estratègies psicoanalítiques que el PP i Podemos apliquen a Catalunya, o la mena de xantatges que utilitza el processisme, són una demostració que la violència emocional té recursos molt potents i variats.

Repassant l'actualitat és divertit veure que si als homes els domines convertint el món en un camp de batalla, a les dones les controles convertint la societat en una mena de família nadalenca, feliç i asfixiant. Mentre la política sacralitzi a la dona, i la victimitzi, el masclisme prevaldrà, per més que vingui enverrnisat de feminisme