—Encara creus que posposaran les eleccions? —em pregunta un dels meus corresponsals més enginyosos i simpàtics.

—No ho crec —li dic—. Veig a tothom molt content i embalat. 

—Vigila perquè hem entrat en la fase de “tot va malament però tenim una arma secreta”. Ara és quan comencen a pelar els dissidents.

És veritat. A més els catalans que viuen lluny de la política encara es pensen que les institucions poden solucionar els seus problemes. La gent encara creu que les coses aniran d’una manera o altra, segons quin partit votin. L’home tendeix a deixar-s’ho robar tot a canvi d’una mica d’esperança. Fins a l’1 d’octubre, els catalans van regalar els seus estalvis; ara és quan la cosa es posarà realment tràgica.

En tots els partits hi ha un clima que em fa pensar en els exèrcits de Napoleó en el moment d’entrar a Rússia. És primavera i ja fa fred, els camins són plens de soldats morts i de cavalls que agonitzen, però només els homes que han tingut el valor de quedar-se a casa es poden imaginar el malson que s’acosta. 

Una de les coses més difícils d’acceptar és que hi ha mals irreparables i que, de vegades, val més frenar, perquè no sempre es pot tornar enrere. Quan Jordi Graupera es presentava a les eleccions, em venia a veure gent molt important i em deia: 

—El teu amic es fotrà una gran hòstia. Si te l’estimes, li has de dir que pari.  

—Per què? Prefereixo un polític mort que un amic castrat pels espanyols. A més, us convé que se’n surti, perquè no es poden fer negocis en el desert.

—Morirà en va —em deien amb menyspreu—, els polítics ja no pinten res. Barcelona se’n sortirà per l’economia.

Ara, els mateixos que deien que els polítics ja no pinten res, els mateixos que parlaven dels diners com si es fessin en el buit, parlen d’eleccions com si fossin la darrera pizza del desert. Després de 12 anys de fer l’imbècil, els diaris i els partits de tots els colors diuen que no podem perdre més el temps. El problema és que el Parlament ja només serveix perquè la gent li cali foc o perquè l’exèrcit espanyol el bombardegi.

Ara mateix, un sol català lliure i pròsper és més important que qualsevol polític o partit, del color que sigui

És el que no vaig veure fa un parell d’anys. El Parlament va morir el dia que Puigdemont i Junqueras van consumar la presa de pèl, amb la complicitat activa de la CUP. El Congreso va morir el dia que va necessitar que el Rei legitimés l’aplicació de l’article 155, perquè portava massa temps dient que, sense violència, es podia parlar de tot. N’hi ha prou de veure les històries de croquetes que Graupera penja a Instagram per comprendre que la política està morta per una generació.

Evidentment, és més fàcil dir feixista a Trump que pensar en tot això. És més fàcil explicar Jordi Pujol a través d’un suïcida assassí que preguntar-se per què Graupera ha cregut que era millor per a ell deixar passar l’oportunitat de capitalitzar la degradació de Barcelona. És més fàcil utilitzar Pasqual Maragall per consolidar l’article 155, ara que no es pot defensar, que no pas preguntar-se què fa Catalunya amb el seu capital humà. 

Catalunya és com Anglaterra cremant la seva flota d’avions el 1933 perquè no hi ha cap parlament, ni cap classe política, que sobrevisqui al triomf d’un cop d’estat. A Espanya, en van triomfar dos en molt poc temps —per dir-ho en la nova nomenclatura—, i la vida institucional s’ha convertit en una gran peixera. Ara mateix no hi pot haver gaire diferència entre un diputat del PSC i un de Primàries, igual que no hi pot haver talent entre els escriptors i els periodistes que es premien.

No sempre es pot tornar enrere, ni es pot recuperar el temps perdut, però no hi ha cap mal que duri per sempre. Tot el merder que hi ha a Espanya, igual que el merder que hi ha als Estats Units, ve del fet que a Occident no hi ha quartos per continuar banalitzant les diferències. En els propers anys les institucions democràtiques recordaran cada cop més les xineses, però Occident no és la Xina —igual que Catalunya no és Espanya.

Ara mateix, un sol català lliure i pròsper és més important que qualsevol polític o partit, del color que sigui. Justament perquè votar no serà sempre com triar el color de les sabates.