Res no m’agradaria tant com equivocar-me. Juro solemnement que m’encantaria que d’aquí a uns anys algú pogués agafar aquest article i escarnir-lo. Però em fa l’efecte que la majoria de gent no s’ha fet encara a la idea de la magnitud dels canvis que ens esperen, del món que s’ha esvaït, dels prejudicis i els conforts que el bitxet groc de Wuhan ha esborrat del mapa.
El país continua segrestat pels mateixos vividors que creien que el Brexit era reversible, que Trump no guanyaria mai unes eleccions i que es podia utilitzar la independència eternament per controlar el pressupost autonòmic. Potser és la calor de l’estiu, però al voltant meu tothom fa com si el bitxet groc de Wuhan fos un altre accident passatger dins del sac d’obstacles suposadament imprevisibles que han anat destruint el nostre món.
Quan llegeixo tuits que diuen que confinar Lleida és autoritari o advocats que es pregunten com es pot obligar legalment a portar mascareta, quan veig aquests matrimonis que necessiten les seves vacancetes de mar i muntanya com l’aire que respiren, no puc evitar estremir-me. No sé com dir-ho: de la legalitat, de les urnes, dels estius d’abans i de les palles mentals de l’esquerra relativista no en quedarà ni el fum.
Torna la tribu, la força descarnada i el campi qui pugui. L’únic avantatge que tindrà la situació és que el silenci i la buidor que anirà imposant la destrucció material del que ja era espiritualment mort potser permetrà que la saba nova fructifiqui. La castellanització de TV3 perpetrada per un exdirector de l’Avui valencià i un president barceloní que es va fer famós editant periodistes enterrats pel franquisme és un bon resum dels temps que venen.
TV3 —com el negre dels Estats Units que va morir davant les càmeres asfixiat per un policia blanc— és només la baula feble d’un món que s’enfonsa. El problema ja no és la pandèmia. El problema ni tan sols és la quantitat d’hotels, de bars i de funcionaris que, per començar, sobren a Catalunya. El problema és que la idea de llibertat que teníem ha estat aniquilada i que els polítics i els articulistes parlen amb paraules mortes.
Els propers anys res del que ens passi no anirà de democràcia, ni de drets, ni de llibertats, sinó de pura supervivència. Igual que les dues guerres mundials es van carregar els ideals de la societat burgesa, el bitxet groc de Wuhan ha acabat de liquidar la societat de consum nord-americana. És tota una idea de llibertat, amb el seu imaginari i el seu estil de vida, que s’enfonsa; igual que el 1940 se’n va enfonsar una altra.
El problema és que aquesta vegada Occident no serà la referència de la resta del món, ni tampoc serà Catalunya que marcarà l’agenda espanyola. De la democràcia, que és una lluita contra l’estat dins de l’estat, ja només en queda el poder i la nació. La cursa armamentística fàcilment pot derivar en una guerra tecnològica i de vacunes. La victòria dels cacics locals a les eleccions gallegues i basques indiquen que Quim Torra serà president, com a mínim, fins al 2022.
Com en el procés, els catalans poden mirar cap a una altra banda, i aprendre dret, jugar a embarassar homes, perseguir feixistes o riure’s dels jubilats que saben català. La mateixa dissonància cognitiva que impedia molts independentistes veure que Mas els enredava, ara impedeix al gruix de la societat adonar-se que el seu món s’acaba.
Si ens entretenim saquejant morts o intentant ressuscitar mòmies enyorarem el confinament de la primavera, igual que molts processistes ja enyoren l’autonomia. Em sembla que bona part del nostre futur personal i col·lectiu depèn del percentatge de catalans que prenguin consciència de la situació a temps.