Quan penso en les dificultats de prendre decisions sempre recordo com vaig aprendre a tirar-me de cap a la piscina. De nen era poruc i l'aigua no m'agradava. Durant un parell d'estius els pares em van apuntar a natació perquè superés les manies i em va tocar una entrenadora que semblava una d'aquestes dones de les pel·lícules del Far West, que entraven a les tavernes a treure els marits a cops de cassola perquè se'n tornessin a buscar pepites d'or al riu o a la mina. 

Tot i que era una senyora dura, que no estava per orgues i que tractava els nens d'una manera que no sé si avui estaria ben vista, em feia tanta por saltar de cap a la piscina que, en els entrenaments i en les competicions, deixava que em llancés de peus. Els pares li havien explicat que em feia terror d'enfonsar el cap sota l'aigua. Com una excepció, em deixava nedar amb estil de crol igual que el Tarzan -que tampoc no posava el cap dins l'aigua perquè no volia que un cocodril o una piranya li arrenqués el nas d'una mossegada.

La qüestió és que, cada vegada que guanyava una cursa, l'entrenadora, en comptes de venir a felicitar-me, em deia: "Enric, si et llancessi de cap i deixessis de nadar com si fossis el Tarzán de la selva guanyaries totes les medalles". En els entrenaments, quan els altres nens practicaven des del trampolí, jo aprofitava per descansar i ella de tant en tant m'esperonava: "Enric, vine i prova de saltar, que no passa res!" Jo no responia. Només feia un grunyit i girava la vista per no veure els meus companys, mentre pensava que era una senyora vella a la qual li quedava fatal el biquini. 

De vegades, quan acabàvem l'entrenament, es posava a parlar amb els meus pares i, sempre que sentia que reien, parava l'orella intentant pescar alguna cosa. Llavors, sabia que en algun moment del dia el tema sortiria a la conversa: "L'entrenadora ens ha explicat que tens la pell molt fina i que llisques sobre la piscina com si fossis un dofí; diu que, si perdessis la por de posar el cap dins de l'aigua, podries anar a les olimpíades." A mi les olimpíades me la portaven fluixa.

Alguns dies, quan ningú no em veia, em posava al caire de la piscina i feia el gest de saltar, però sempre acabava caient de peus. A la tarda, quan el Club Nàutic es buidava, m'enfilava dalt del trampolí i recorria tota la passarel·la, però al final sempre pensava "et mataràs" i ho deixava córrer. De vegades, quan els meus amics jugaven a saltar del trampolí, el meu cor es posava a bategar tant fort que havia de deixar de mirar-los. Era com si fos jo el que estigués a punt de tirar-me a l'aigua i no pas ells, que s'ho passaven pipa. 

De quina manera vaig aconseguir aprendre a tirar-me de cap i a nedar com una sirena no sabria dir-ho, exactament. Només recordo que un dia, no sé per què, vaig trobar la força i vaig saltar. No va ser un salt estètic -val a dir-, però l'entrenadora va aplaudir i jo vaig somriure. Immediatament vaig sortir de l'aigua i vaig tornar a saltar, aquesta vegada amb més estil. La cara se'm va il.luminar. Quan vaig tornar a sortir de la piscina em va semblar que era més alt i fort, i fins i tot una mica més intel·ligent i guapo.

L'endemà, vaig saltar i tornar a saltar fins que el cos em va dir prou. Quan ho vaig ensenyar als pares, tots dos em van mirar, com volent dir: "Ja sabíem que ho faries". El meu pare de tot n'havia de fer filosofia i va deixar caure, ensenyant les dents de cromanyó, amb un somriure: "Ho veus?, només havies de fer el clic". Jo vaig fer veure que no el sentia i vaig canviar la conversa, però per dins anava pensant que si ells, la mestra i alguns dels meus amics no haguessin sigut tan rematadament pesats no ho hauria fet mai.

Estimar és voler que l'altre visqui i, per tant, en certa manera, és mirar d'ajudar-lo a trobar la força que necessita per enfrontar-se als seus problemes i contradiccions. No sempre l'encertes, perquè és difícil i perquè tots tenim urpes que esgarrinxen. Però al final l'amor sempre queda d'alguna manera i això ajuda a fer el clic més que no sembla.