Aquest cap de setmana he vist un parell de pel·lícules sobre Winston Churchill que no valen gran cosa, però que ajuden a entendre força bé per què la figura del premier anglès continua resultant encara tan inspiradora i atractiva.
En una Europa devorada per les actituds artificials i hedonistes, el caràcter genuí de Churchill és una mena d’estrella llunyana i misteriosa. Ni que sigui remotament, la seva figura conserva un cert poder suggestiu, encara és capaç de connectar el públic engreixat per les crispetes i per les frases de saló amb el record de la seva humanitat perduda o adormida.
Totes dues pel·lícules se centren en la capacitat de superació del premier anglès, però cadascuna a través d’un episodi crític diferent de la seva vida. La més recent, Churchill, es concentra en els problemes de consciència que el desembarcament de Normandia va despertar en el polític britànic.
The Secret, estrenada el 2016, és una dramatització dels dies que va passar recuperant-se d’un vessament cerebral, un any i mig abans de retirar-se. Quan Churchill diu que no hi ha res que demani tant coratge com fer-se vell amb un braç mig mort, penjant del cos com una llonganissa, sembla que parli d’Europa.
En un món estovat pels discursos cofoistes, les contradiccions de Churchill recorden que la grandesa d’un home es mesura per la força que té a l’hora de fer néixer les seves decisions de les profunditats de l’esperit i la memòria. Churchill cau bé pel seu caràcter combatiu, per la capacitat que va tenir de convertir cada episodi de la seva vida en una mena de part dolorós però brillant.
Dels dos films, el més lluït i el més distret és el més recent. The secret té escenes pintoresques: per exemple, quan les filles del líder conservador improvisen un dry martini en un gerro de ceràmica i se’l reparteixen com si fos suc de taronja. Però el film no va més enllà del drama de revista rosa i de l’explotació de la caricatura.
Churchill, en canvi, explica bé que la grandesa del polític més famós de la història ve del fet que mai no va prendre cap decisió important per por o en funció del resultat material que n'esperava obtenir. Si el premier britànic va infondre esperança als aliats en els moments difícils de la guerra, és perquè en cadascun dels seus discursos hi havia una veritat intensament viscuda, perquè es va mantenir sempre fidel a la idea que la vida li va anar forjant del món i del lloc que ell havia d’ocupar-hi.
Amb el comandament aliat en mans dels americans, Churchill va haver d’acceptar l’operació Overlord a contracor. A la Primera Guerra Mundial, havia impulsat el desembarcament de Gallipoli, que va acabar amb un desastre inenarrable. El record de la carnisseria, que va mirar de redimir dimitint com a ministre i anant a combatre a les trinxeres, va turmentar Churchill durant tota la gestació del desembarcament de Normandia.
Segons explica la pel·lícula, la idea d’enviar un quart de milió de joves a una matança tan segura va posar el primer ministre al caire del col·lapse emocional. Hi ha un moment que Churchill es tanca a l’habitació i es posa a resar de genollons un parenostre shakespearià. Recolzat al llit, demana a Déu que, com a mínim, doni als aliats una meteorologia favorable.
Tota la pel·lícula se centra en la lluita interior que el primer ministre lliura per trobar una posició d’autenticitat davant d’una operació que haurà de defensar davant del món. El dia abans del desembarcament, Churchill jeu al llit vençut, estabornit, incapaç de trobar paraules d’esperança pel discurs que ha d'escriure per l’endemà.
En l’actitud de Churchill hi ha la rebequeria de l’egòlatra que no suporta haver estat marginat d'una operació històrica. Churchill té por que si Normandia esdevé un altre Gallipoli, ja no tindrà força per assumir-ne la responsabilitat i que, si menteix i fa un discurs artificiós, es perdrà per sempre el respecte. A més, com que és un líder de debò, li sap greu que no el deixin viatjar a França a compartir perills amb els soldats.
Al final, després de patir molt, troba en una història personal de la seva secretària el vincle amb el poble que necessita per sentir-se connectat a una idea superior. Ho dic perquè quan els nostres polítics tinguin por, recordin que no va sobre ells ni sobre nosaltres, sinó que va sobre tots plegats, sobre aquell fil d’autenticitat, de vegades tan difícil de trobar, que ens dóna un lloc al món digne de defensar i que mai no hem d'abaratir o abandonar, quan tenim la fortuna de trobar-lo.