Fa mesos que cada vegada que obro La Vanguardia m'assalta per sorpresa un calfred instintiu d’alarma. No falla mai. Quan llegeixo aquests editorials plens de cites erudites conques per impressionar lletraferits que publica el diari, em ve al cap la desfeta de 1714 i el procés agònic de fossilització que va portar.
Em pregunto si els senyors que volen governar el país s’han fet una idea del món que ve o si actuen per inèrcia, repetint esquemes esgotats de manera zoològica. Aquesta vegada no veurem el miracle econòmic que va seguir la Guerra de Successió. Ni tan sols tindrem les oportunitats que els americans van donar als estraperlistes de Franco.
Per dir-ho d’una manera que entri en el caparró dels escolanets de Vicens Vives, ens trobem més a prop del Compromís de Casp que no pas de la Guerra de Successió. Tenim a tocar una altra caiguda dramàtica de Constantinoble. No ens trobem a l’inici d’un període expansiu i esplendorós de la història europea, com a primers del segle XVIII.
La derrota de 1714, i les que van venir després, van trobar una alternativa econòmica viable perquè Catalunya era el bressol d’una civilització en auge. Ara, tant se val les reverències que fem i quines maniobres emprenguem per degradar la nostra cultura, només podrem xumar de la mamella mundial en funció del valor objectiu que hi aportem.
Com va passar després del Compromís de Casp, les oportunitats que hem perdut no són res al costat de les coses que poden escolar-se per l’aigüera mentre les donem per descomptades
Catalunya va començar a perdre pistonada a la mateixa època que la Xina, a mitjans del segle XV. En el Compromís de Casp, les elits de Barcelona van bescanviar pau per sobirania per protegir els interessos comercials. No van calcular prou bé els canvis que venien i no es van refer de la seva aposta, una mica com va passar als xinesos quan va decidir enfonsar la flota imperial per protegir la seva burocràcia.
Entre 1500 i el 1913, l’economia xinesa va caure del 25 al 8 per cent del PIB global. Catalunya també va perdre bous i esquelles de manera progressiva, però el seu Principat va poder mantenir el coll fora de l’aigua gràcies a la força comercial que li donava l’imperialisme europeu. L’epíleg nord-americà ha donat tots els fruits possibles i Nova York ja no farà més de París.
Igual que els xinesos han après de la seva història, estaria bé que aquí també traguéssim conclusions de les coses que ens passen. Encara podem caure molt avall. Com va passar després del Compromís de Casp, les oportunitats que hem perdut no són res al costat de les coses que poden escolar-se per l’aigüera mentre les donem per descomptades.
Aquesta vegada les elits del país, i els seus sacerdots, no en trauran res d’expulsar el renaixement de Barcelona per donar peixet als castellans. Ningú no els pagarà els serveis prestats per escarnir Bernat Metge. No espero que pensin en el bé del seu poble, només que mantinguin un instint prou realista de supervivència, o que sapiguem trobar la manera de deixar que s’enfonsin sols sense arrossegar-nos en la caiguda.