El malson de l’escriptor no és el full en blanc, és el full ple de veritats sense cuinar, com un vòmit de turista ple de trossets de macarrons barrejats amb la sangria. Omplir el full de paraules, posar en ordre quatre frases, és qüestió d’ofici. No cal tenir gaires idees per omplir un full en blanc, n’hi ha prou amb una mica de memòria i de talent per a la comèdia. Qualsevol bon mentider pot escriure un article sense massa esforç. Diuen que aviat la majoria d'escriptors podran ser substituïts per màquines. El que costa no és pas ordenar paraules, és aconseguir que les paraules tinguin una relació sanguínia amb la realitat, compartir una experiència de les coses que sigui prou autèntica sense ser massa específica. Igual que el cos pot reaccionar vomitant davant d’una escena molt crua, de vegades l’escriptor es queda en blanc. Es queda en blanc perquè no troba la manera de sobreposar-se a l'aïllament, d’explicar allò que vol sense que li sembli una broma, una mentida o una traïció. De vegades intuïm l’infern en un detall i, de sobte, només sabem veure les flames i el nostre món socarrimant-se. De vegades se'ns emporta una onada i no sabem tornar. De vegades mengem fort i se'ns talla la digestió. Algú dirà: escriu sobre una altra cosa, home. Però si fos possible escriure sobre una altra cosa tot això seria un teatre i el full en blanc mai quedaria per omplir. Quan no trobes la manera d’explicar-te amb un mínim de fermesa i de serenitat val més deixar córrer la lírica i anar a la platja a fer una estona de small talk. L'elefant d'avui de moment no passa pel cap de l'agulla.