Fa anys vaig llegir una entrada al bloc del Salvador Sostres que llavors no sé si vaig entendre, però que no he pogut oblidar mai. El Salvador hi assegurava que l’única literatura que val la pena és la de sentiments. Deia que la resta de formes literàries juguen a segona divisió, que poden entretenir o enlluernar més o menys però que, en el fons, ni tan sols no necessiten la literatura per explicar què volen dir.
Comencem a escriure bé, deia, quan ens sentim com un boxejador que lluita per mantenir-se dret en el quadrilàter. Comencem a tocar os quan ens han trencat el nas, tenim l’ull esquerre mig tancat d’un cop i les cames ens fan figa. La literatura és el gest que fem quan en teoria ja no queda cap motiu perquè no tirem la tovallola i demanem una ambulància que ens porti a l’hospital. Un text promet quan ens quedem sols defensant una intuïció més gran que nosaltres, que ens pot tombar i arribar a fer xixines.
Potser l’article deia altres coses, no ho recordo, però llavors em va semblar un punt interessat i tremendista. Després vaig llegir el Quixot i vaig entendre que la vida no consisteix tant a evitar problemes i accidents com a mantenir viu el teu rol en el món. Em sembla que la lectura més bona que es pot fer de l’obra de Cervantes és aquesta: el Quixot no es mor pas perquè recuperi la lucidesa; es mor perquè la lucidesa li fa creure que la seva existència ja no té sentit.
Com explica la famosa novel·la de Cervantes, la majoria de la gent viu a través de rols protegits socialment. Les persones que es fan un paper a mida tenen una vida més intensa però també han de lluitar més per mantenir viva l’esperança, el significat dels vincles que els connecten amb el món. Algunes persones ―jo n’he conegut un fotimer― comencen amb empenta i a poc a poc s'apaguen com aquests coets que es llencen contra les nits de Sant Joan. Atrapats per les contradiccions, comencen a fingir i es van morint per dins, sota una capa de falsa compassió o de cinisme alegre.
La metàfora del boxejador que lluita per mantenir-se dret és bona perquè tothom vol sentir-se especial, encara que no tothom lluiti amb el mateix coratge ni la mateixa intel·ligència per aconseguir-ho. La literatura de sentiments, que no es el mateix que el sentimentalisme, fet de sentiments sense direcció, ens recorda aquest boxejador que tots portem a l’ànima. Si la literatura és passable, el boxejador ens remou la intimitat, posa llum a les esperances que havíem abandonat al soterrani amb els petits monstres reprimits i sàdics.
Justament perquè portem un boxejador a l'ànima els articles sentimentals són jutjats de forma visceral. El mateix article que uns troben bo, d’altres el poden trobar cursi o intolerable. L’article sobre política o història més infecte i demagògic no serà rebut mai amb tanta condescendència i tanta mala llet com l’article sentimental més innocent. En l’article sentimental hi veus el boxejador que tu vas deixar caure al tercer round, tornant els cops mig cec, a punt de desmaiar-se. Si no pots admirar-lo, és fàcil que el menyspreïs o fins i tot que et prenguis els seus cops fallits o més maldestres com una cosa personal.
El boxejador lluita per ell. Però cada cop baix, cada cop estilitzat, cada gruny de dolor, cada esbufec de cansament, tot l’esforç que fa per mantenir-se dret davant la por i el dolor no tindria cap sentit si no estimés i aquest amor no el fes vulnerable. L’amor és llum i precisió, però també és resistència i força bruta. El que aguanta el boxejador al ring és una intuïció apassionada, que de vegades fins i tot l'encega. El que fa que no tiri la tovallola són les persones que s'estima. Si no t'estimés amb tota l’ànima ―si no pensés que et pot donar alguna cosa, fins i tot en la derrota i el ridícul més afrós― buscaria un rival més petit i, segur d’aconseguir l’aplaudiment, faria el torero escrivint un article d’història o de política.
El boxejador sempre et recorda el fons visceral de l'existència i també que hi ha dues menes de moments a la vida. Els moments en els quals ens sembla descobrir què hi hem vingut a fer en el món i els moments en els quals ens assalta la temptació de rendir-nos i acceptar que ja no som a temps de canviar el paper que havíem assumit per connectar amb els altres. Són les nostres rendicions el que ens fa ràbia, no l’esforç tenyit de sang i de suor del boxejador que fa el que pot per mantenir-se dret amb el nas trencat, els ulls inflats i les cames tremoloses.
Si pogués pensar només en ell, si no pensés també en les persones que s'estima i li donen un sentit, si no estigués molt convençut que estimar és voler que l'altre visqui amb tota la seva potència i que això demana inspiració i aprendre a perdre, el boxejador abaixaria els braços i, com fa la majoria, es deixaria caure a terra.