Airbnb va reunir dimarts a la seva seu de Passeig de Gràcia un reduït grup d’influencers per parlar de la filosofia de l’empresa i de les seves estratègies per establir-se a la ciutat. La companyia va aprofitar la celebració del Mobil World Congres per portar a Barcelona el seu cap de comunicació global, Chris Lehan, que és expert en gestió de crisis i que va ser assessor de Bill Clinton i Al Gore.

Igual que Uber, Airbnb ha patit una colla de revessos des del 2016. A Berlín, San Francisco i Barcelona la companyia ha sofert sancions i restriccions. A Amsterdam i Londres ha hagut d’accedir a bloquejar els usuaris que superen el número de nits establertes per la llei. A Nova York, després de molta resistència, s’ha vist forçada prendre mesures per limitar les activitats paral·leles dels operadors turístics.

Tot i la retallada de beneficis, Airbnb ha adoptat una actitud més comprensiva que Uber davant de les administracions locals. Els seus directius no entenen per què les concessions que han fet arreu del món en termes de regulació no funcionen a Barcelona. La ciutat s’ha convertit en un os dur de rosegar, i no sols perquè Ada Colau governi sobre la confusió que han generat la crisi i l’independentisme.

El problema que la companyia es troba a Barcelona és que el turisme és un vesper d’interessos ocults i contradictoris. Desprovista de poder polític, la ciutat ha fet d’aquest sector el motor de la seva economia i del seu prestigi internacional. Com que el turisme és clau per controlar el país, tant l’Ajuntament, com la Generalitat, com el mateix Estat, miren d’influir-hi, sigui directament o a través d’agents interposats.   

La manca d’un poder estructurat fa que Airbnb no acabi de saber amb qui ha de negociar, una mica com li passa a Rajoy quan intenta aturar l’independentisme. Les passions que el seu model de negoci desperta a favor i en contra, a Barcelona es veuen intensificades per les reticències d’un país que, per poder mantenir el control del territori, ha hagut de desenvolupar un fort escepticisme respecte de les modes i dels negocis massa rodons. 

Lehan va passar un power point farcit de dades sobre les tendències econòmiques i culturals de la globalització i va presentar Airbnb com un agent democratitzador del capitalisme, entre imatges de ciutats endolcides pel photoshop. La companyia es presenta com un negoci compromès amb el futur que vol empoderar els petits propietaris i empènyer les institucions a trobar formes més eficaces de gestionar el turisme.

Naturalment, les coses són més crues. Com que la classe mitjana ha perdut poder adquisitiu, la possibilitat de guanyar 5.000 euros en 60 dies sona com una ganga. El mateix Lehan va explicar que el 30 per cent dels europeus fan alguna feina pel seu compte, que els 50 per cent dels contractes de nova creació són temporals i que més de la meitat dels llocs de treball són susceptibles de ser automatitzats per la Intel.ligencia Artificial. 

Airbnb es presenta com un negoci disruptiu i anti elitista, pensat per satisfer l’estil de vida dels mil.lenials i les necessitats dels jubilats que se senten sols i tenen habitacions buides a casa. Tot i així, mentre promou el turisme de proximitat i intenta penetrar a les ciutats amb els seus clubs d’usuaris, també comença a conrear línies de negoci relacionades amb el luxe. 

La companyia de Silicon Valley és a punt de comprar Luxury Retreats, una empresa que ofereix vacances a 27.000 euros la nit, al Chateau Petit Versailles. L’operació li ha de permetre introduir-se en el mercat dels viatges d’alt nivell, que és el que dóna diners i poder. En un moment en el qual les ciutats han guanyat valor geopolític, la informació que donen els moviments de població i la distribució de la propietat també és un negoci de primer ordre.

En un despatx desenfadat, ple de murals i de pernils de jabugo penjats a la paret, Lehan va posar la filosofia d’Airbnb en sintonia amb els sectors que lideren els valors més positius de la globalització. Tot i així, no vaig poder evitar somriure quan va citar Víctor Hugo per recordar els esforços inútils que algunes elits han fet per aturar el futur. O quan va dir, entre moviments afirmatius d’alguns convidats, que si Barcelona no aprofita l’oportunitat ho farà Helsinki.

Una dosi moderada d’Airbnb no farà mal a ningú, però mentre Barcelona no sigui mestressa del seu futur, corre el perill que els tòpics del turisme i la globalització li xuclin la sang i l’allunyin del seu món. Mentre Lehan parlava, el mòbil em va informar que un acadèmic ha determinat que Curial e Guelfa, una de les novel·les clau del renaixement, va ser escrita en català per un carmalenc d’Alfons el magnànim que havia nascut a Toledo i va viure entre Nàpols i Milà.

Vull dir que la gent sempre ha viatjat i que l’important és quin valor comercial té la teva cultura, qui mana a casa a teva i què fa amb aquest poder. Si quan els xinesos miren la Sagrada Família veiessin la civilització catalana emergint de les profunditats de l'oblit, tot un nou espai turístic s'il·luminaria i Lehan estaria més content encara de venir a Barcelona, sabent que vam ser nosaltres els qui vam descobrir Califòrnia.

Fins i tot sabria on és Olot, la ciutat base de la tríada d'arquitectes que ha guanyat el premi Pritzker d'enguany.