Els conservadors (és a dir, els éssers intel·ligents) som aquella mena de gent assabentada del fet que el passat irromp tard o d’hora en allò de nou que hi ha a la vida, abduint qualsevol aspecte aparentment inaudit o revolucionari de la realitat i modificant-lo d’una forma màgica en la cadena de les coses que seran com han estat sempre. Per això tendim a mirar enrere i conservar les coses (això val per les idees o per les samarretes rosegades que emboteixen els armaris) i a malfiar de qualsevol inventor de sopes. Aquest tarannà és especialment higiènic en el terreny de la política i, més en concret, en el de la res publica ibèrica, generosa sense límits en genis de la ideologia i del màrqueting per metre quadrat; i resulta encara més escaient quan hom ha d’aguantar messies com Yolanda Díaz o el seu il·lustre antecessor en la destrucció de la casta, ara tertulià i terratinent a Galapagar.

L’única cosa que val la pena d’estudiar d’aquesta andròmina política anomenada Sumar és el goig de veure com els seus integrants, camarades durant la joventut, han arribat a la midlife crisis protagonitzant una lluita prototípica de la vella política que tant havien blasmat d’adolescents. Això de la casta pot aplicar-se a la perfecció a la mateixa Yolanda Díaz, qui s’ha erigit en emperadriu d’aquesta munió de coalicions de minipartits amb un simple acte de presència i sense cap mena de votació prèvia, com l’Esperit Sant. Vistos els primers discursos de la presidenciable (d’una retòrica molt més possibilista que la podemita, però amb un nivell inframental de vergonya aliena) no m’estranya que un bon orador com Pablo Iglesias, bastant més ardit i amb tres o quatre lectures al sarró, hagi patit una crisi d’ansietat remarcable. A la propera vida, Pablo, canvia de director de càsting.

A banda del fet que Díaz sigui un producte de la designació digital del seu antecessor, cal recordar que Iglesias va marxar de la política perquè va voler, després d’una operació personalista absurda i d’un paperot delirant que tendeix a oblidar quan adorm la catalana tribu a les tertúlies amb les seves turres insofribles. Iglesias fou molt tenaç obligant a pactar una coalició en igualtat de condicions amb Pedro Sánchez, però quan va trobar-se amb la possibilitat d’incidir al sistema castís espanyol (amb un càrrec gens menor com el de vicepresident) decidí cardar el camp per salvar el progressisme de la República Independent de Madrid. Després de tanta matraca per esmenar el sistema, fou el propi Iglesias qui s’escapà de l’únic indret des d’on es poden transformar les coses (a saber, els despatxos on hi ha més poder) per disfressar-se de salvador i acabar esclafat per Isabel Díaz Ayuso.

Iglesias fou molt tenaç obligant a pactar una coalició en igualtat de condicions amb Pedro Sánchez, però quan va trobar-se amb la possibilitat d’incidir al sistema castís espanyol decidí cardar el camp per salvar el progressisme de la República Independent de Madrid

De tot això, of course, Iglesias & esbirros no se’n recorden a l’hora d’esmenar el nou lideratge de Yolanda Díaz qui, com qualsevol política del món, vol fer-se unes llistes a mida sense divos que li toquin els collons. Per comptes d’ajudar-la a crear un nou espai electoral a l’esquerra del PSOE, Iglesias i companyia ens fregeixen a discursets sobre l’estratègia política de la nova lideressa que només amaguen l’objectiu que Podemos tingui més espai a les futures cadires de Sumar. Com deia, les coses del passat sempre tornen i quan els projectes d’intel·lectual de l’esquerra espanyola es cansen de fer birres xerrant sobre Gramsci i sa tia... arriba el moment d’agafar paper i llapis per col·locar la penya en una papereta electoral. Hi ha qui maleeix l’etern retorn del mateix, tan previsible com implacable. A mi, tot i la meva fal·lera filosòfica, m’encanta que la cruesa del poder acabi amb tanta metafísica.

En tot allò vell també s’hi amaguen dolls de sordidesa que val la pena conservar. La realitat és sovint molt senzilla, dolorosament senzilla, i el que resulta més interessant de tot el vodevil de Sumar és veure la trista figura d’Iglesias, un home que havia tingut un poder remarcable i que ara no pot digerir que la seva muller sigui ministra (mentre ell passa els dies cuidant els infants) i que la seva successora sigui la nova capatassa de l’invent. Val la pena conservar les coses per adonar-se de com en són d’humanes i simples. Però tot això resulta molt aliè a l’esquerra espanyola, faltaria més, que s’exercita en la permanent adolescència de creure que fa coses noves. Mentre els jovenets eterns perden el temps, al PSOE i al seu dictador se’ls il·lumina un somriure cada dia més oceànic. Això de Pedro Sánchez sí que és una cosa ordenada, quasi estalinista. Sembla la dreta d’abans.