La tanda successiva viscuda pels mercats a través dels últims consells executius celebrats pels bancs centrals ha suposat per a molts una experiència similar a quan els grups de curiosos mostren els subsòls de la ciutat. El Banc Central Europeu (BCE), el Banc del Japó i la Reserva Federal americana han provocat tal enrenou que les borses han hagut de fer marxa enrere sobre les seves posicions prèvies a la vista que les coses moltes vegades no són el que semblen.

Va arrencar Draghi dijous 10 de març anunciant una rebaixa dels tipus d'interès oficials fins al 0%, una reducció de la remuneració dels dipòsits dels bancs al banc central i una ampliació de la compra de bons de 60.000 milions a 80.000 milions d'euros al mes, aquesta vegada incloent deute d'empreses, sempre que no es tracti de bons escombraria.

El mercat va reaccionar a la baixa aquell dijous, però l'endemà es va corregir i va acceptar una versió més positiva del paquet de Draghi, interpretant-la com una opció a favor de l'economia real al afavorir un increment de l'oferta de crèdit per part dels bancs ja que després podrien refinançar aquestes operacions a taxes negatives, la qual cosa suposava que el BCE pagava els bancs per donar préstecs.

Haurà de pagar per tenir diners al banc? Li pagarà el banc diners per sol·licitar un crèdit, ja que aquesta mateixa entitat bancària obtindria un benefici per deixar-lo?

Poc va durar l'efecte d'aquest impuls sobre els mercats corroborant les tesis d'aquells que adverteixen que els estímuls dels bancs centrals són de durada limitada, atès que quan els tipus d'interès estan en el 0% indica que la gent no vol més liquiditat i per això no està disposada a pagar. A més, els tipus d'interès negatius plantegen seriosos dubtes al comú dels mortals. Haurà de pagar per tenir diners al banc? Li pagarà el banc diners per sol·licitar un crèdit, ja que aquesta mateixa entitat bancària obtindria un benefici per deixar-lo?

La banca pensa que ni l'un ni l'altre, que els obligarà a aconseguir que els marges d'interès net, que són la diferència entre els ingressos per interessos i les despeses per interessos, siguin positius en el conjunt de les operacions. Així per no vulnerar el tabú de fer pagar els clients pels seus dipòsits, els bancs suïssos van augmentar els tipus dels crèdits immobiliaris quan el Banc Nacional Suís va decidir un tipus negatiu del 0,75%. Per allà poden anar els trets també aquí.

El Banc del Japó va venir després, dimarts dia 15, i si bé no va fer res, va anunciar poc després que podia rebaixar el tipus d'interès des del -0,1% al -0,5%. El debat intern que ha ocasionat això ha estat d'escàndol. Veus internes s'han aixecat per dir que aquesta proposta introdueix més confusió ja que ve a ser equivalent a acceptar que la política de compres de deute públic (la QE, o quantitative easing) havia arribat al seu sostre i que ja no servia per a res, de manera que calia entrar en una altra fase quan el Banc de Pagaments Internacionals (BPI), considerat el banc central dels bancs centrals, està anunciant que “una tempesta s'aproxima” sobre l'economia mundial.

El més cridaner va ser que molts analistes i inversors van responsabilitzar al seu dia el Banc del Japó de promoure l'ambient de pessimisme regnant a tots els mercats després que en la seva anterior reunió de desembre baixés a un -0,1% el seu tipus d'interès.

I, quan estàvem en aquesta situació, va saltar la gran sorpresa. La gran pregunta va tornar a plantejar-se: Qui era el responsable últim de la volatilitat dels mercats i de la desconfiança general regnant? La resposta va venir un dia després, dimecres, de la mà de la Reserva Federal (Fed), que va acceptar que s'havia equivocat en les seves previsions prèvies de desembre sobre creixement i inflació als EUA, la qual cosa el va conduir a decisions de política monetària equivocades. A partir del seu anunci de pujades dels tipus d'interès en quatre temps al llarg de 2016 va arruïnar el començament de l'any.

Dimecres, Janet Yellen va corregir la seva previsió de creixement als EUA per a aquest any des del 2,4% previ al 2% mentre la inflació en comptes d'ascendir l'1,6% es quedava en l'1,2%. Aquest nou escenari obligava a corregir la seva política monetària, reduint el nombre d'alces a dos en comptes de quatre, així com la seva quantia.

En principi, el conjunt dels mercats van aplaudir la notícia, però dijous, advertits pels hedge funds, els inversors van entendre que la tornada a una política monetària acomaditícia depreciaria el dòlar, afavorint les exportacions americanes i posant pressió a les exportacions europees. L'Eurostoxx 50 es va ensorrar.

El defalliment de la zona euro va suposar tota una lliçó i va posar en evidència una cosa que està des de fa temps en el rerefons de les polítiques de flexibilització monetària dels bancs centrals: abaixar el preu de les monedes.

El defalliment de la zona euro va suposar tota una lliçó i va posar en evidència una cosa que està des de fa temps en el rerefons de les polítiques de flexibilització monetària dels bancs centrals: abaixar el preu de les monedes. Hi ha una intensa guerra de divises dominant el món econòmic, com opinen els hedge funds? La qüestió és difícil i només el creixement és capaç de foragitar-la. Perquè en cas contrari, seríem en escenaris ja viscuts durant la depressió dels anys 30. Estem a un quart de la mitja nit.