Suposo que ningú no sap quan començarà una revolució. Te n'adones quan arriba, quan passen uns dies i pots comprendre fins a quin punt això que està passant ha deixat de ser una cosa anecdòtica, una cosa passatgera o una cosa sense importància. És la història, després, la que en els seus relats genera les causes i conseqüències, segons els que en saben.
A hores d'ara del que estem vivint ja podem intuir que estem vivint una revolució. Som davant d'un canvi, o molts, que afectarà sense cap mena de dubte la percepció del món, la responsabilitat dels responsables i dels irresponsables, la importància que se li donarà a algunes coses, la que en perdran d'altres, modificacions legislatives, econòmiques, d'estructura i organització. O això hauria de ser, és clar. Perquè si no aprenem d'aquesta que calen canvis radicals (de soca-rel), molt em temo que ens veurem tancats a casa una vegada i una altra.
Són molts els errors del "sistema" que, segons la meva opinió, ho han fet saltar tot pels aires. Evidentment i en primer lloc, la destrossa de l'estat del benestar que s'ha produït durant l'última dècada. Aquesta excusa de l'anomenada "crisi econòmica" que en realitat sempre va ser una estafa per a això, per aprofitar-se del públic i que en traguessin rèdit els de sempre, els quatre llestos, a costa dels de sempre, la majoria de "pagafantes", que som nosaltres. A través de subcontractes dins dels sistemes públics s'ha anat buidant de contingut la qualitat i excel·lència que sempre va tenir el sector públic: disfressant-lo, és clar. Perquè els que fan trampes sempre es disfressen.
Que aquests dies ens serveixin per reflexionar, per assumir compromisos amb els canvis que evidentment necessitem
Han anat desviant fons públics a entramats empresarials amb l'excusa que "el sector privat gestiona millor" quan tots sabíem que no era veritat. Va sent hora que el que és públic torni a ser públic, sense mitges tintes. Per saber com està, per saber què necessita i perquè no li falti de res. La salut no ha de ser mai un negoci.
Els mitjans d'"informació" són una altra part fonamental d'aquesta desfeta. S'han passat tant temps mentint que, quan intenten explicar la veritat, ningú no els creu. I així passa ara: que la gent pensa que el que és cert és mentida, i que la mentida és oficial. I quan et demanen que et quedis a casa, la gent se'n va de canyes i a la platja; i quan et diuen que procuris no prendre un medicament determinat, apareixen veus que ho titllen de mentida, amb els riscos que això comporta. Necessitem una neteja profunda de les cadenes de comunicació, separar el que és l'opinió de la informació, el que és l'entreteniment de la manipulació. És fonamental respectar l'audiència, i tenir un servei informatiu per part de gent que es degui a la informació veraç i no als patrocinis ni publicitat.
La política ha perdut també el contacte directe amb la realitat, si és que alguna vegada el va tenir. Els càrrecs no s'estan assabentant del que passa, ja que hi ha tants comandaments intermedis preocupats per salvar la cadira, que no estan sabent transmetre el que es necessita: des del personal sanitari, des de la gent a les seves cases, des de les necessitats més bàsiques. No arriben els missatges de baix a dalt perquè fa temps que es va tallar un canal fonamental: aquest que es trenca quan un posa el cul en una butaca oficial i ja no torna més a ser "persona", sinó "càrrec". I aquests ni escolten, ni veuen, ni entenen. Uns altres que requereixen una reestructuració profunda. Necessitem gent que continuï sent "humana" i no "divins" gestors. A la vista està.
Connexió entre persones, col·lectius: la necessitat de prendre contacte de nou. Deixar enrere l'individualisme. Aquesta revolució necessita prendre el pols a nocions humanes: la cura dels nostres majors, dels veïns, de les persones que viuen al nostre costat i generalment no existeixen. Hem arribat a un punt d'individualisme insostenible, que ara veiem que no pot continuar. Que hi hagi tantíssimes persones soles a les seves cases, aparcades i abandonades en residències és un fet tan trist que ens hauria de fer reaccionar d'una vegada. Hem fracassat com a societat, perquè el que estem veient aquests dies, sobretot en relació amb els nostres majors, és imperdonable.
Que aquests dies ens serveixin per reflexionar, per assumir compromisos amb els canvis que evidentment necessitem. De la mateixa manera que és fonamental que tu i que jo ens quedem a casa, perquè la nostra responsabilitat salva vides, demà, quan sortim un altre cop al carrer, hem de continuar sent conscients que la nostra implicació és vital per canviar les coses. Que no podem continuar pensant que els altres ho faran per nosaltres, perquè, a l'hora de la veritat, veiem qui són els que hi són i qui són els que, en realitat, mai no hi van ser.