"I una vegada que la tempesta acabi, no recordaràs com ho vas aconseguir, com vas sobreviure (...) d'això es tracta la tempesta."
H. Murakami
Abans que George Clooney fos el més cafeter, quan encara era un patró de pesca que defugia la ruïna buscant el peix espasa, vam aprendre que una tempesta perfecta té un final tan amarg com el ristretto. Llavors vam començar a comparar les nostres vides amb aquest encreuament d'isòbares malignes, d'un huracà errant en l'última escomesa i dues tempestes anònimes que hi conflueixen i ens vam adonar que, de vegades, els nostres destins o els de les nacions es troben davant del mateix mur infranquejable que va laminar l'Andrea Gail.
La metàfora ens va quedar perfecta per a l'ús i l'abús. Només una tempesta perfecta podia aconseguir els resultats judicials del procés. Només la confluència d'un sector que considerava que l'aplicació del 155 no era suficient i que calia forçar la via penal, amb l'aquiescència de jutges locals més els de l'Audiència Nacional i el Tribunal Suprem, més la dels membres de la Junta Electoral, més la de milions d'espanyols que pensaven que les coses es resolen per força, més la dels mitjans que van considerar que l'esforç patriòtic ho mereixia tot i els que es van posar de perfil van produir una situació en la qual ni els recursos valien ni els abusos existien ni els drets estaven en lliça. Una tempesta perfecta per acabar amb l'independentisme català, el centre neuràlgic de la qual se situa en les togues. Tot això no és la primera vegada que ho escric, però és necessari que ho faci per demostrar que, contra el que molts creuen, aquests fenòmens no són tan fàcils de produir ni es donen amb tanta freqüència com es diu.
En línies generals, no és senzill aconseguir una barreja d'aquiescència i silenci que permeti seguir endavant amb iniciatives judicials que estan viciades d'origen. Fixin-se que, malgrat el patiment, ni tan sols el cas Altsasu no va acabar consagrant l'inexistent terrorisme, encara que va sancionar la injustícia. En aquests dies assistim a la constatació que si prou gent no es conjura per salvar la pàtria, el sistema encara funciona i és capaç de parar la guerra jurídica que la ultradreta està duent a terme en els tribunals, com a la jutgessa que va imputar Tezanos, excàrrec de Rajoy, l'han obligat a arxivar.
Tenen a les mans molts elements i poden desencadenar-los, però no sempre aconsegueixen la tempesta perfecta. Només per això val la pena continuar lluitant contra les onades i els vendavals
Sabem que la secció quarta de la sala tercera no ha tombat el nomenament de Dolores Delgado com esperava delerosa la dreta, ansiosa de governar sense urnes. Ha considerat, conforme a la doctrina establerta del tribunal, que els partits polítics no estan legitimats per interposar demandes contencioses administratives excepte que l'assumpte els afecti directament com a organització. Anunciada la decisió sobre el recurs presentat per PP i Vox contra el nomenament de Dolores Delgado com a fiscal general de l'Estat, sabem que aquests partits no tenien legitimació activa per presentar aquesta demanda i que no hi ha, per tant, res més a analitzar. Dos magistrats hi han votat en contra i han anunciat vots particulars, però la història no ha estat tan senzilla. Entre altres coses, perquè ha fallat l'enganyifa que alguns jutges conservadors havien intentat. La composició de la secció a la qual corresponen aquest tipus d'assumptes no era ultra, això és evident, encara que té algun component d'aquest biaix. Davant de la certesa que els jutges naturals no entrarien ni al fons de l'anàlisi, perquè els partits no poden presentar aquestes qüestions, van intentar avocar a ple el tema. Entre tots els magistrats de la sala hi havia més possibilitats que les isòbares es prestessin a donar un cop al govern espanyol de conseqüències imprevisibles, encara que fos a força de torçar el timó. No ha aconseguit reunir la firma d'un terç dels magistrats de la sala III per forçar el ple ni el nou president, César Tolosa, que té poder per portar al ple els temes que vulgui, no ha estat per la feina. Això malgrat que nou magistrats van dirigir una carta per demanar-l'hi, al·legant com a motiu vague "la deferència institucional amb la Fiscalia". O sigui, et vull fer la punyeta, però ho faig per educació. Com es va poder comprovar, la premsa afecta de Madrid va donar cobertura a la maniobra, donant gairebé per fet que el nomenament de la fiscal general seria anul·lat. No ha estat així. Els huracans de les pressions i els moviments entre bastidors no han estat suficients. Potser és cert el que el president de la sala tercera, César Tolosa va dir en una entrevista poc després de prendre possessió: "Els jutges no estan per governar". És curiós que una frase tan banal es converteixi en tota una declaració d'intencions en aquests temps.
Aquest assumpte, que ja té suc per si mateix, també en té per la qüestió dels recursos sobre els indults que ha d'analitzar la sala III. En primer lloc, perquè aquests antecedents allunyen la possibilitat d'una maniobra similar que intentés ampliar a tot el ple ―33 magistrats― la decisió. Tot sembla apuntar que serà la secció cinquena, a qui correspon, qui ho analitzi. D'altra banda, s'ha tornat a reforçar la continuada i constant doctrina de la sala que diu: "Que es tracti d'un partit polític no afegeix un plus pel que fa a la determinació de la seva legitimació activa, ni permet estendre l'àmbit del preceptiu interès legítim de manera difusa als objectius o fins d'interès de política general del partit". Així que les pretensions de PP, Vox i Ciutadans sobre els indults haurien de seguir exactament el mateix camí i ser desestimades per falta de legitimació activa i la decisió sobre Dolores Delgado és una fita més en aquest camí. La sentència que coneixerem aviat crec que reforçarà arguments que impedeixin d'anul·lar els indults dels polítics catalans.
No és l'única tempesta que s'ha quedat en un got d'aigua. També s'ha quedat en només això la clara operació per laminar el diputat canari de Podemos, Alberto Rodríguez, mitjançant una condemna en la qual dos magistrats han dit clarament que s'hauria d'haver absolt per in dubio pro reo. El Congrés, amb el suport dels seus lletrats, no ha donat oportunitat que la Junta Electoral ―que tots sabem com funciona― entrés en acció encara que el TS ho va estimular. Un fracàs en tota regla del lawfare, perquè, no ho dubtem, la finalitat d'aquest judici tardà i de pa sucat amb oli a la sala II estava lligada a aquest objectiu de treure l'acta al diputat. No va tenir la mateixa sort Homs.
Tenen a les mans molts elements i poden desencadenar-los, però no sempre aconsegueixen la tempesta perfecta. Només per això val la pena continuar lluitant contra les onades i els vendavals. Només per sobreviure, encara que al final no sapiguem ni com.