"Una crisi representa per als demagogs acorralats pels límits constitucionals una oportunitat de començar a desmantellar els mecanismes de control incòmodes"

Levitsky i Ziblatt. Cómo mueren las democracias

En ple confinament vaig tenir una dura discussió amb el meu metge, l'home que em va salvar la vida fa uns anys, i que ho va poder fer perquè ha dedicat tota la vida a la investigació pública de coses rares. L'estira-i-arronsa va durar diversos dies i va ser una baralla intel·lectual irresoluble entre la seva ment medicocientífica i la meva visió centrada en la defensa inflexible dels drets fonamentals. Encara ens estimem, és el que té parlar entre persones amb seny, però no vam arribar a una entesa clara, encara que jo en vaig treure moltes conclusions. El meu metge clamava per l'adopció immediata d'una aplicació de mòbil a l'estil coreà per quan es produís el desconfinament i jo desgranava un per un els problemes que per a la llibertat individual i els drets fonamentals consagrats podia comportar. Poden veure que a la pràctica vaig guanyar jo, és a dir, es va confirmar que una democràcia occidental ho té complicat per prendre mesures d'aquesta mena, i hem anat fent sense. És potser el meu metge un perillós lliberticida próxim al totalitarisme? De cap manera. És un tipus bastant assenyat i bastant progressista.

Això ve a tomb perquè el principal ensenyament que vaig extreure de l'intercanvi va ser que els científics estan entrenats per comprovar quina és l'opció més eficaç, en termes positius, i per estar convençuts que això és exactament el que cal fer. El seu raonament és impecable, sempre que no introduïm en l'equació els drets i llibertats, les lleis i els convenis subscrits o, no s'ha d'oblidar, la pragmàtica de l'economia de mercat i la necessitat dels subjectes de satisfer altres necessitats més enllà de les de protegir-se del coronavirus. En un altre extrem entre la màxima eficàcia científica i la defensa a ultrança dels drets dels ciutadans es troben els polítics, tots, que afegeixen a totes aquestes circumstàncies la d'haver de vetllar pel seu manteniment en el poder, el benestar de les seves formacions polítiques i els comicis, si n'hi hagués.

És obvi que la mesura epidemiològica pura dels experts no pot ser aplicada totalment. Si això fos així, tota la humanitat hauria estat confinada fins que no es produïssin més casos de contagi. Impossible de sostenir tant per l'abast de la restricció de drets fonamentals com per l'economia i la mateixa salut mental dels individus. Per tant, no podem tenir la millor solució, és inviable i hem d'atenir-nos a la millor de les possibles, però a la millor en ponderació de tot el que està en joc.

Jo, què he de dir, soc molt bèstia i no estic disposada a cedir ni un mil·límetre més dels meus drets de l'estrictament necessari. És absolutament rellevant no entregar sense resistència la llibertat que no sigui realment necessària cedir ni per una por de contagi ni per res. Està absolutament comprovat que cada dret que es deixa envair és gairebé impossible de recuperar en l'estat inicial. Perquè soc molt bèstia i perquè crec fermament que qualsevol abús de drets que es produeix pot convertir-se a la llarga en un abús permanent i que patirem tots, és pel que he estat clamant contra l'abús evident de drets i llibertats que s'ha produït en la qüestió catalana. No entenc ningú dels que ha fet com si res quan s'han vulnerat drets processals o de qualsevol altra mena perquè pensava que "calia per reprimir l'independentisme". El "calia" no és cap base per a l'aniquilació del dret. Ni en el procés ni en la pandèmia.

Abans de privar a ciutadans sans de forma massiva del seu bé més preuat, la llibertat, mirin de trobar altres solucions i de gastar diners en rastrejadors i a apuntalar la sanitat primària i avançar-se als possibles focus preveient activitats i llocs de risc

Passa que ser un defensor acèrrim dels drets fonamentals és una croada que no s'acaba mai, després de la crisi catalana va arribar la crisi del virus i aquesta aboca a molts a intentar travessar línies vermelles en detriment dels drets i llibertats dels ciutadans. En nom del virus no es pot retirar el dret a vot i, mireu, ja s'ha fet. En nom del virus, no em poden dir que un decret llei serveix per restringir la llibertat de circulació, perquè això no és el que diu ni l'Estatut ni la Constitució. No és un caprici del legislador, sinó una barrera de seguretat perquè no se'ns pugui desposseir de la nostra pura essència de ciutadans sense un control necessari. No vull que cap polític per decret em pugui arrabassar la llibertat. És inconcebible, amb virus o sense virus. Avui ho fan pel meu bé i demà ja tinc el precedent.

Crec que el contingut del confinament que la Generalitat pretén per a Lleida i la seva zona supera el necessari. No es tracta, com a Igualada, de tancar la sortida del perímetre ni de confinar positius i els seus contactes, com a l'hotel de Tenerife, sinó d'obligar a no sortir de casa excepte per a unes activitats concretes molt limitades. Aquesta limitació impedeix no només la llibertat de moviments, sinó, per tant, el dret de manifestació i de concentració, el de vot, com s'ha demostrat, i molts altres del nucli dur que estan recollits en el Pacte Internacional pels Drets Civils i Polítics. Això no ho pot ordenar un govern amb un decret llei. No. Avui ho fa Torra i demà m'ho fa Ayuso. No.

Veuran que el govern central ni tan sols fa batalla del tema. No ho traslladem a un terreny identitari perquè no és on jo veig la partida. Fins i tot si Catalunya fos un estat independent, hauria d'arbitrar un procediment amb intervenció i control del legislatiu i previst prèviament per la llei per poder dur a terme una ingerència d'aquesta mena.

A més, ja no som al març. Els governants han tingut ja força temps per preveure com durien a terme aquell endemà que tant enyoraven, aquell en què recobraven el control. Els jornalers serien necessaris, els brots havien de ser seguits per rastrejadors, les normes se les saltaria la gent amb tota seguretat. Tot això hauria d'estar planejat perquè ficar-nos a casa a la primera de canvi no és la solució. Torra haurà de matisar la norma, ja ho veuran. Entre el parer dels metges i el dels bruts que no cedim un mil·límetre en els nostres drets, han de trobar una mesura raonable. Mentre ho fan, jo em mantindré en els meus límits. El nombre de contagis, sense víctimes ni afectació de la xarxa hospitalària, no és proporcional a arrabassar la llibertat de moviments a 150.000 persones.

Estic segura que el meu metge, quan em llegeixi, no hi estarà d'acord i pot ser que molts de vostès tampoc. Ja els he dit que soc molt bèstia, i és que crec que serà molt necessari, en aquest agitat segle XXI, que la societat civil es faci forta i no accepti retrocedir amb facilitat. Abans de privar a ciutadans sans de forma massiva del seu bé més preuat, la llibertat, mirin de trobar altres solucions i de gastar diners en rastrejadors i a apuntalar la sanitat primària i avançar-se als possibles focus preveient activitats i llocs de risc. Després, si cal, em prenen els meus drets de forma escrupolosament legal i controlada en el temps i en l'abast.

Atentament vostra.