El vodevil està un altre cop en marxa. Un senyor elector que passava per allà ha tornat a concedir als jutges el poder de decidir el que no està pensat que decideixin. En aquest cas, una cosa tan rellevant com la data d'unes eleccions. Els jutges no poden ficar cullerada en cap plat que no els posin al davant, però estem veient, una vegada i una altra, com sempre apareix un espontani que els serveix amb safata un desplaçament de poder que no és que sigui preocupant, que ho és, és que no passa a cap país del nostre entorn. En altres llocs, potser, no hi ha una part de la judicatura que estigui desitjant assumir-ho en nom d'una sagrada missió que no és de la seva competència.

El primer que crida l'atenció del nou embolic és que s'hagi posat en marxa, com dic, pel mer desig d'un particular que no havia vist perjudicat cap dret fonamental. La data no és rellevant, el rellevant és poder votar. Tant és així que el Tribunal Suprem, no sense certa perplexitat, va declarar inadmissible en un cas similar el recurs d'un altre senyor que passava per allà assenyalant que el recurrent a més de no tenir la condició de candidat, "el que fa no és reclamar la tutela d'un dret o interès individual, sinó qüestionar en termes abstractes (...) això és sense invocar interessos o drets diferents dels de qualsevol altre ciutadà". Per què ha considerat en aquest cas el TSJC que un senyor qualsevol està legitimat a interposar aquesta petició? També va inadmetre el TS el recurs de PP i Vox contra la inclusió de Pablo Iglesias al CNI i ho va fer recordant la seva jurisprudència sobre la falta de legitimació activa per recórrer de forma individual quan no s'esgrimeix la titularitat d'un dret o interès legítim que, com veiem, no n'hi ha prou que sigui el comú de qualsevol elector. Els jutges no haurien d'haver acceptat aquest assumpte mentre no existís la petició d'un candidat a aquests comicis.

Per què ha considerat en aquest cas el TSJC que un senyor qualsevol està legitimat a interposar aquesta petició? 

Som a més davant de la clara circumstància que no es tracta de cap dels recursos contenciosos electorals que preveu la llei, de manera que aquest ciutadà que passava per allà ens ha abocat de nou al territori de l'ignot, aquell en el qual tot té cabuda i tot és interpretable perquè no hi ha res escrit sobre aquesta qüestió. Així que comencen els dubtes: quin recurs es pot interposar davant de la decisió que adoptin dijous? Segons m'expliquen, el recurs tampoc no el va resoldre la secció a la qual corresponia, sinó que el president de la sala contenciosa administrativa, Javier Aguayo, enviat per Lesmes, va fer ús de les seves atribucions per abocar-ho en un ple de tots els magistrats de la sala. No vull pensar que això signifiqui que el resultat hagués variat si la secció a la qual corresponia hagués resolt. Sí que em consta que hi ha algun magistrat que no veu gaire clar el que s'està fent, encara que no sé si tot això acabarà agafant forma en un vot particular.

Més enllà de l'immens embolic jurídic tècnic a què s'ha abocat un altre cop Catalunya, el més greu de tot aquest assumpte és la repercussió que pugui tenir tornar a establir faccions i capes de dubtes i arguments i argumentaris sobre un procés electoral que, com tots, ha de ser net, transparent i serè. Tots sabem que això ja no passarà. Cada resolució, cada al·legació, segons sigui cap a un costat o un altre, serà interpretada com a favorable a uns partits o a altres. No puc entendre com un tribunal s'ha prestat a tal cosa quan tenia tan fàcil i tan ajustat a dret negar la legitimació del senyor que passava per allà i de tots els altres que han passat després amb el mateix que, a la fi, tampoc no la tenen.

La corda està una altra vegada en tensió i, per abreujar, sabem que si cau del costat del 14 de febrer, es considera un triomf dels partits constitucionalistes i si cau del costat de maig, es considerarà una oportunitat per als independentistes. Ho pintin com ho pintin, aquest sembla l'esquelet del panorama que torna a planar sobre la normalització democràtica de la situació de govern a Catalunya. Escrit així sona fins i tot ridícul, però no podem negar que la candidatura sorpresa del ministre Illa va tenir les seves conseqüències i que molts creuen que els partits independentistes han retardat els comicis per esperar que s'esvaeixi aquest efecte que mostren els sondejos i no com diuen per motius sanitaris. Per contra, hi ha qui sospita que aquestes impugnacions davant de la justícia estan orientades pels que no volen que els sondejos se'ls regirin en tres mesos.

Decidiran els jutges el que els partits polítics ja havien consensuat. Menys un, vaja. No li va passar el mateix a Urkullu ni a Feijóo i això que no existia cap precedent de l'ajornament i això que no se sabia si més no quin era el suport legal per fer-ho i això que, curiosament, no va passar cap ciutadà per allà que ho recorregués. Hi havia un buit legal i en aquest buit legal es va quedar tot. El buit no es va reparar en aquests mesos, però en el cas català sembla que hi ha arguments per omplir-lo a vessar. Acabaré entenent per què els nord-americans voten el primer dimarts després del primer dilluns de novembre. Això no admet cap interpretació.