En la sentència sobre la resolució de “desconnexió democràtica” del Parlament, el Tribunal Constitucional ha repetit part dels arguments que va emprar quan va resoldre el recurs contra la del 2013. Però ara no té sortida per evitar “penalitzar” totalment el text, com aleshores sí va salvar el dret a decidir que s’hi reivindicava pel fet de considerar-ho com una aspiració política. És probablement aquella primera decisió la que ha impulsat els serveis jurídics del Parlament a argumentar ara que la nova és com la primera. Però no ha “colat”.

Un procés constituent és una cosa molt més seriosa políticament que reivindicar un borrós dret a decidir. Pretén obrir la via a una legalitat diferent, aquesta és la seva funció, però, com que s’escriu en un paper i el seu autor és el Parlament català, identifica el moment de la trencadissa amb la legalitat anterior i amb una Constitució de la qual el Tribunal Constitucional és garant. Per tant, vulgui o no, això és indiferent, l’Alt Tribunal no té més remei que declarar-la nul·la en la seva totalitat.

El TC fins i tot entra en el debat que ha ocupat la classe política i l’opinió publicada al llarg d’aquests mesos, l’al·legada aporia entre legalitat constitucional i legitimitat democràtica, i ho fa per negar-la, entenent, en la línia del que un futur Estat català hauria d’entendre raonable, que no hi ha legalitat si no és dins del marc de la Constitució, del pacte constitucional en què la gent es fa subjecte de ciutadania i, per tant, titular de drets reconeguts. Fora de les legalitats (fins i tot fora de les no democràtiques, es podria dir aprofitant molt l’argument) hi ha el buit i el caos, perquè hi ha l’anòmia, perquè sense el marc constitucional la voluntat de la gent no és més que la suma de desitjos, raonables o no, sense camí traçat per configurar un canvi. I quan se li argumenta que no és la gent catalana, ans el poble sobirà català que així s’expressa mitjançant els seus representants parlamentaris, el TC també té resposta: el poble sobirà és indivisible, i dins de la Constitució (i de l’Estatut, afegeix) sols n’hi ha un, que és global, i es diu Espanya.

Per tant, som on érem, almenys des del punt de vista de les argumentacions enfrontades d’unionistes (entre els quals el TC necessàriament s’ha de trobar) i secessionistes. Des del punt de vista dels polítics, queda per saber si pensen desobeir-la, atès el contingut de la resolució, però amb la consciència de saber que qualsevol gest amb contingut jurídic s'entendrà com a rebel·lia i pot ser objecte de multa, inhabilitació o sanció penal. Però des de la perspectiva jurídica la novetat no menor és que quan el TC es pregunta, en l’últim fonament de la sentència, pel fet incontestable d’una majoria consistent a Catalunya reivindicant la voluntat de ser, la resposta que apunta és la reforma: una reforma que, diu, podria obrir la porta al reconeixement de Catalunya com a subjecte de sobirania amb dret, per tant, a autodeterminar-se.

La porta jurídica ha quedat oberta. No ho pot dir més clar, tot i que amb tant soroll mediàtic com de seguida es formarà potser hauria d’haver-ho dit més alt. S'assembla molt a la proposta d'Herrero de Miñón, a les reflexions de Rubio Llorente, i a la que políticament han fet els democristians per dur a Madrid a partir del 20D. Potser aleshores, després de les eleccions generals, es podrà parlar d’això, de la porta política que necessàriament s’hauria d’obrir ara que la jurídica ha quedat mig entreoberta, i aprofitant que, com es veu, a Catalunya la cosa està quedant en taules entre els que volen marxar i els que volen forçar el quedar-se. Que això és el més difícil? A aquestes alçades de les negociacions per formar govern a Catalunya, ja no sé quina opció és més quimèrica.

Montserrat Nebrera és doctora en Dret i professora de Dret Constitucional a la Universitat Internacional de Catalunya (UIC)