Avui tots parlarem del document del Cercle d’Economia i a uns els agradarà més, a d’altres menys i a molts, gens. Perduts en els detalls, potser ningú destacarà el que per a mi és més important: el "lobby" creat el 1958 i que, durant el final del fosc franquisme i l’inici de la transició espanyola, va ser un centre d’influència important, aglutinador d’una transversalitat real de la societat catalana i un avançament d’un pensament fonamentalment liberal, és avui una ombra de si mateix. O ho era, almenys, fins dilluns al vespre, quan el seu president, Anton Costas, va patir un revés de diferents membres de la Junta que va deixar seriosament tocat el seu mandat iniciat el 2013.
El document resultant finalment aprovat és equidistant entre les diferents sensibilitats del Cercle, lluny de l’agressivitat sintàctica manifesta amb les forces sobiranistes de l’esborrany inicial que va voler imposar Costas. Uns (els unionistes) posaran l’accent en el paràgraf que assenyala que la victòria de les forces independentistes el 27 de setembre no pot donar pas a un procés unilateral d’independència, ja que, segons el Cercle, no es pot iniciar després d’unes eleccions, per més importants que siguin. D’altres (els sobiranistes) aplaudiran que en el text que s’ha donat a conèixer s’exigeixi al Govern espanyol que, si es produeix aquesta victòria a les urnes, es compleixi el principi democràtic de la Constitució, que obliga els poders públics a trobar una via legal i acordada per celebrar una consulta específica per conèixer el sentir precís respecte a l’encaix de Catalunya dins Espanya. Prou clar davant de les resistències a qualsevol canvi del Govern espanyol i més que irritant per als que esperaven que el Cercle fos una terminal més de la Moncloa. Potser, sense que fos premeditat, la refundació del Cercle ha construït la primera trinxera, malgrat que per aconseguir-ho hagi calgut una revolta i unes quantes amenaces, cosa molt poc habitual en aquella casa.